III Mitja Trail Arbeca

Ahir els nervis ja estaven a flor de pell..ni que fos la primera cursa, pensava!! Però realment em sentia així, semblava mentida…. M’havia esforçat molt durant tota la setmana, m’havia anat posant a proba i així poder superar els meus límits i la veritat és que no vaig fer-ho tant malament.

El dia per mi a mi començava a tan sols 3 hores d’haver dormit. Als 6 del matí, després d’una nit molt neguitosa em sonava el despertador. Ho tenia tot llest i les ganes d’Arbeca eren inmenses, potser perquè les trail’s m’encanten o potser perquè aquest cop seriem un grup nombrós. Fós pel que fós però marcaria història en el meu sac!

Prop de les 7 recollia al tiet Oscar a Balaguer i agafavem rumb cap a Arbeca. Als 7.15 ja hi teniem els peus posats, deu ni do quina puntualitat portavem!! Però els dos estavem com a fulles de paper i preferiem que sobrés temps. Em recollit dorsals, em preparat i remirat que estés tot llest… Poc a poc han anat arribant la gent, els nostres començaven a marcar territori! Deu ni do el groc que es començava a veure!!!!

Aviat em sigut tots llestos i escoltant el brifing del «senyor» Romero 🙂 i… tret de sortida!! Feia la sortida amb la Carme i la Silvi, tot i que s’havia que aviat agafarien el turbo, però bueno… no em preocupava mentre almenys pogués arribar a temps dins de meta. El principi ha sigut una mica caòtic, sobretot el tram de les escales. Tothom tenia pressa i el foradet era estret, però poc a poc em anat passant tots. Em nat fent xino xano i aviat m’he quedat enrera. He sortit trotant i continuava trotant, però necessitava un pas més lent sino acabaria treient la llengua a dos passes. Realment m’he sorprès i he aguantat força corrent, tot i que al cap de portar uns 5km he decidit descanssar i anar xino xano. Allà la Carme ja feia rato que no la veia i la Silvi agafava el turbo perquè així tindria temps per anar a fer la llarga… jejejjej

Cama amunt, cama avall… Aviat se m’ha acabat el pla i a començat el cami de cabres! Com difrutava!!! Amunt, avall, salta, brinca, córre, camina…. allò era un no parar, un trenca-cames ben divertit!! Amb la noia que anaven (erem les escombres de la curta que feiem més patxoca) ens ho hem passat d’allò més divertit. El primer avituallament deseguida l’hem tingut i la veritat que se m’havia fet ben curt!
Em travessat un túnel que travessava el canal segarra garrigues i quina sorpresa al sortir! M’esperava una bona pujada!! Renoi com s’ho han currat pensava, però valia la pena només per les vistes!!!

Poc a poc he anat fent i en un no res el 2n abituallament. 8,5km portes noia!!! Això em deien els de l’abituallament i la veritat és que no m’ho podia creure, amb una hora justa portava ja 8,5!! Això ja estava fet. M’ha agafat el «subidón» d’adrenalina i cames tireu amunt com una fletxa!! Fins hi tot el gran bloc de runa que m’esperava per passar no ha sigut obstacle! Aviat m’he tornat a trobar travessant aumetllers i trail altre cop! amunt, avall, puja, baixa, córre, camina…. un divertiment únic!!!!

I alli estava!! Ja tornava a veure Arbeca!! La tenia a dos passes (pensava) però renoi que llargs els últims km! !Suposo que devia ser les ganes de voler arribar però allò no s’acabava mai!!!!! I dit i fet la Olga entrava a meta!! Alli veia a la Laura que em feia el reportatge, l’Oscar a l’altra banda i la Sandra animant-me per fer l’entrada! Així és que amb 2:14:30 deia i confirmava que havia acabat la Mitja Trail!!! Quina gran il·lusió poder haber fet aquell temps increible per a mi!! M’havia superat totes les meves expectatives que duia i realment estava que no tocava ni de peus a terra!! Només feia que repetir-me una vegada i una altra 2:15!!!! No pot ser!! Realment l’euforia que portava era inmensa!!

Després de les grans rebudes i la «gran» entrada, quedava animar als TR que faltaven arribar de la Trail 30. I alli començaven a fer entrada! Gilbert, Sergi, Berbe, L’antonio, Mario, Alvaro, Robert i Cuberes!!Més tard entraves Serrano Junior, Montse & Oriol. Deu ni do quin nivell duiem avui a Arbeca!!!
Després del gran rebombori i emoció que portavem tots venia l’entrega de premis. I quines sorpreses ens hem endut!!!!
Gilbert, pujava a podi amb 2a posició de la seva categoria.
Montse Berga pujava amb 2a posició de la seva categoria.
i.. Toni Serrano Junior també pujava a podi agafant primera posició!
Que més podiem demanar??? Pos alli no s’acabava!!!! També recolliem premi per a ser el grup més nombrós participatiu a la III Trail d’Arbeca! Quin goig que feiem envoltats de tants trofeus!! Quina patxoca!!!

Realment em obtingut molts bon resultats tots!! Uns per fer la llarga, d’altres per fer la curta, d’altres per perdre’s i d’altres per fer d’escombra(menda lerenda). Però la veritat, des de el meu punt de vista tots em fet un gran paper el qual cada u ha quedat amb una bona satisfacció.
Realment baixava amb unes espectatives i n’he pujat amb unes de molt diferent però molt positives, així és que no puc demanar res més!! Estic més que orgullosa!

També em queda agraïr a la gran organització que han tingut. Els abituallaments estaven al 100% i el marcatge era increible!! Realment una cursa 10. Tot i que com t’he dit Josep Mª el tros de runa tots tiravem a la dreta! 🙂

i bé, fins aqui la meva valoració! Per problemes tècnics ha de ser una crònica sense fotografia però us deixo el link d’on tinc les fotos per a que hi pugueu accedir!

Fotos III Trail Arbeca

Salut i Non sTop*

MatxiXics: un sac de nervis!!!

Avui era un dia diferent, s’apropava una experiència nova però que el pronòstic era excel·lent!
Avui per primer cop, la peQue feia la seva 1a cursa de muntanya sola, sense la companyia de la mamà. Si, molts pensareu que no era ni la primera ni la última que feia, però jo sempre havia estat alli per a «donar-li canya» o simplement per ajudar-nos mutuament, avui li venia un GRAN repte!

Ahir a la nit abans d’anar a dormir, casa nostra ja estava plena de petites formigues que la feien trontollar, però al final va aconseguir dormir.

Als 7 del mati ja sonaven els despertadors de casa. S’ha preparat en un tres i no res, ha menjat ben poc i em anat a buscar la iaia. Aquesta vegada tindria una bona rebuda a meta!
Sobre les 9.15 arribavem a Rialp, i el bon ambient ja es començava a notar. Feia rasqueta ja que estava enuvolat i la nit anterior havia plogut però res que la fés tirar enrera. Llunyanament es podia divisar el Montsent ben nevat!!!

 

Poc a poc em nat fent temps, esperant a que arribessin els companys del cole. Mentre anava investigant avere que era lo que li esperava.

 

 

 

Aviat han arribat la Júlia, la Jana, la Claudia, el Nuix, el Jorge, el Victor… que guai!!! Tenia amiguets de classe que la podrien ajudar. S’ha anat preparant fent 4 estiraments mentre la resta feien recollida de dorsals.

 

 

 

S’han fet molt amigues amb la Júlia i entre elles s’anaven dient que si una no podia l’altra l’ajudaria, que lo important era poder acabar, no córre tota l’estona.

 

 

Aviat han començat a avisar que tocava el brifing i posteriorment la revisió de material. Aviat han passat el control i s’han començat a preparar per a la sortida.

 

 

 

Als 10.30 en punt han donat la sortida. M’he donat pressa per a poder-los agafar una mica més enllà de la sortida, mentre la iaia es quedava per a dir-li adéu! Aviat han començat a passar, els més ràpids, els tranquils i aquells que anaven amb tota la calma, però tots anaven ben entusiasmats!!

 

 

 

Han passat amb la Claudia ben contentes, com un xinxol i rialleres com sempre. Els hi he dit adéu i me n’he anat en direcció contraria. He pensat que els podia anar a esperar a l’altura de la central hidroelèctrica, d’aquesta manera podria tenir més fotos i podria veure com portava el anar sola.

 

Renoi com hi anava la canalla!!! Un dels germans relámpago que li’n dic jo, i el Pol just feia ni 5minuts que havien donat la sortida, que ja me’l he trobat de tornada!! Unes màquines!!

 

 

 

Han començat a passar tots un per un. La veritat és que m’ha sorpès lo poc que se’ls veia cansats i lo entusiasmats que estaven al sentir que els deies que faltava molt poc! Inclús aquell que no podia més treia les forces d’on fés falta!!

 

Ha tardat una miqueta en arribar el gran moment, però darrera del cotxe de bombers… alli la tenia!! Venient juntament amb la Claudia mano a mano i a bon ritme!! No m’ho podia creure! Venia corrent i sense pensar-s’ho dos vegades, la veritat és que m’ha sorprès molt i a la vegada m’ha fet sentir orgullosa de tota la bona feina feta que portavem fins ara!

 

 

S’ha ficat super contenta al veure’m i sentir que estavem alli amb la iaia per donar-li els ànims que quedaven per a poder arribar a meta. No s’ho podia creure i començava a estar exhausta, però el fet de posar-me a córre al seu costat l’ha fet treure l’adrenalina i tirar endavant! I renoi quin gas ha agafat!!! Havia de portar jo un bon ritme per a poder tenir temps de passar-la al davant i poder tirar les fotos!! Realment han sigut uns instants increibles! Les sensacions que he tingut anant al seu costat per a donar-li forces han sigut inmenses!!!

Ha travessat la linea de meta abans de lo que em pogués imaginar, i amb una gran rialla que l’omplia d’orella a orella!

 

 

Després de 00:35:12 amb posició 21 de 27 arribats travessava la linea de meta!! Amb 3km més a la butxaca i amb la seva 1a cursa de muntanya sense la mamà!!!

 Tot un repte que tenia per endavant el qual ha assolit amb tots els objectius al 100%, més orgullosa no en podia estar!!

 

Mentre donaven la sortida als grans i més tard als petits, s’han posat a jugar tots junts. Realment són incansables! Tornaven a córre i purular per alli como si nada!! 😉

 

 

 

Ha sigut una experiència increible per les dos. Per ella per anar sola i per a mi pel nerviosisme que he viscut per tenir-la que esperar. Realment m’ha sorprès el resultat i la maduresa que ha demostrat, però tampoc podia esperar menys de la meva pitufa. Realment es fa gran a passos gegants!!

 

El principi d’una gran aventura!!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Talarn – Santa Engràcia – Talarn i … cames ajudeu-me!!

La xiQui havia marxat amb sonpare, i d’alguna manera necessitava desconectar… Així que quina millor manera que recordant la Cuca? havi decidit pujar fins a Santa Engràcia i tornar, comptant que el temps em deixes… desde el dia de la Cuca no l’havia tornat a fer, i no sabia si amb 2 hores en tindria prou abans caigues la nit, però tot era probar-ho! Simplement em tocava apretar una mica més de lo normal 🙂

He deixat el cotxe a la sortida de Talarn i aviat he agafat el caminet que conduia cami Santa Engràcia. Semblava que es volia ennuvolar, però estaven lluny i un xaparrón tampoc em feia por, així és que xino xano he anat fent. Deu ni do el fang que hi havia! Pensava que seria molt pitjor, però la veritat que un punt arribat a la part de roca de seguida s’ha passat. Aviat he arribat a baix al riu, crusant el pont i començant la pujadeta. Com havia cambiat el panorama des de l’últim dia!! Avui era tot ple de colors, i el riu baixava amb un bon cabdal (comptant que el dia de la cursa, no en baixava ni gota).
Com era d’esperar he perdut temps fent fotos, però que seria una sortida meva sense fotos??? Eren increibles els paisatges que podia apreciar, però un punt a començat la pujada… tot s’ha de dir, la Olga ha guardat càmera 🙂

I xino xano, anava pujant. Sempre vaig sense música ni res, simplement contemplant els «ocellets», l’aigua del riu contra la roca, els gossos que lladren llunyants i…. quina sort de no portar cascos!!!! De repent, a 2 pams del meu nas he començat a sentir terrabastall!!! pensava que com sempre seria els pardalets dins dels matolls, però renoi quan han tret el cap dos jabalins!!! Amb 26 anys que tinc, MAI se m’havia crusat ni un!! Ni amb cotxe ni reS!!! No s’havia que fer ni que dir, així és que ja em veieu buscant un arbre i cames ajudeu-me!! jejejeje, però era tal el pànic que m’ha agafat, que m’he quedat ben parada! Ni un pèl no em movia i sort n’he tingut que ells s’han assustat més que jo i han arrencat a córre! Quin ensurt m’he endut, així que ja us podeu imaginar com he començat a pujar, com un cohet i sense parar fins no ser a km lluny d’aquells animalots!!! M’ha costat decidir si seguir amunt o no, però al final ha pogut més la tossuderia d’acabar que la por que m’han donat els dos «animalons»

Poc a poc, ja anava divisant el poble de santa engràcia, ja estava fent les últimes pujades, i les vistes que hi havia eren increibles! Així és que càmera altre cop i… he mirat el rellotge i just eren les 5. Em quedaven uns 200m per arribar al poble, però tenia un tute de tornada i no volia que se’m caigués la nit a sobre, així és que he decidit girar cua, ja ho tenia més que superat el repte que m’havia proposat i era hora de retorn!! 🙂

 

 

Renoi la baixada com anat! Anava fent trotant, trotant però quan he arribat a la part dels jabalins… he arrencat a córre, me començat a emparanoiar i he baixat cagant llets, així és que en un tres i no res he sigut a baix! Visto i no visto!! 🙂

Just he arribat al cotxe, que la nit ja queia, però ha valgut la pena! Després de 2 hores podia dir que m’havia menjat 10.48km i amb grans resultat! Així és que, per avui ja havia complert! Ara a fer soffing i avere on queiem demà abans d’anar a veure la Campanilla… Sisisis, ho heu sentir bé! Demà tinc sessió de tarda amb la peQue, però segur que la que es torna petita seré jo! 🙂

Apale, una experiència més al sac, i aquest cop amb Jabalins! Això si, el pròxim cop que vulgui recordar la Cuca hi aniré acompanyada!! 🙂

Després de 5 mesos, GRANS reptes molt més que assolits!

«No tengo ninguna receta para el éxito, simplemente aprobecho el momento»
Just fa 5mesos que vaig pendre una decisió i em vaig adentrar en un món ple de reptes. Tan sols va començar com tornar a atrapar aquell hobbie que sempre m’havia guar…

dat en un calaix, prò al obrir la caixa em vaig adonar que havia de continuar.
Després de 5mesos puc dir que he assolit molts més reptes dels que m’havia proposat i molts més dels que em podia imaginar! He tingut molts moments bons i d’altres al punt limit, he hagut de suar molt per arribar on sóc prò ho tornaria a fer les vegades que calgués.
I tot aixo per què?? Els moments que m’enduc, els records que han anat omplint la caixa i totes aquelles persones que he conegut m’han fet millor persona. Així és que tan sols em queda donar les gràcies a tots i cada un de vosaltres! Primer, incondicionalment a la meva peQue, ella és la que m’ha donat els ànims quan ja no podia més.
Després, als més propers que m’han seguit des de primera linea fent-me costat a totes les aventures o esperant-me a meta per fer l’entrada triumfal junts.
I per últim prò no menys important, a tots i cada un de vosaltres TrempRunners, sense el vostre esperit i le ganes de transmetre res seria el mateix.
Realment he aconseguit un gran equip, un gran companyerisme i sobretot unes grans experiències les quals m’han fet créixer!
Aixi que…. Salut i cames que això només acaba de començar!
Olgueta

 

 

Caminada del codony

Avui feiem una sortida diferent.
Sent fira el PME de Tremp havia organitzat una caminada per dins del poble, la ruta urbana de 6km (circuit blau) a les 8.30
No era una mala idea per a començar bé el dia, així és que amb la xica ens hem aixecat i cames va! Em arribat 10 minuts abans d’hora i només hi havia la Núria Martimpé, pensavem les 3 que ens haviem equivocat, no hi havia ningú més!!! Prò poc a poc han anat arribant algú més.
El jordi, la Lali i el seu home, l’altre jordi, la Txell i el Jordi (avui era el dia dels Jordis!), el Miquel acompanyat del Culer (el gos fidel que el segueix a tot arreu) i la seva dona que ens enganxaria als bombers. No erem molts però suficients per a fer una bona caminada! Així és que el Ramonet de Vilamitjana ens ha donat sortida!!!

 

Xino xano em anat tirant, passem el cole, fem rotonda, pinell, caminet depuradora, petita pujada fins la carretera…. La xica anava explicant que alli al seu costat la iaia hi tenia la casa, no callava!!!

Però aviat ha vist, la petita pujada i… sssht!! em de guardar forces!

 

 

 

Em pujat el «pujador» que diu ella que dóna al magistrat saura, casa la iaiaaaa!! Alli ens em trobat a l’Amparo, que des de el balcó ens deia bon dia. Avui li hem posat falta! 🙂

 

Em tirat amunt llaminer, baixem passeig, el tornem a pujar i tirem direcció plaça capdevila. Alli ens em trobat als que ja eren ben matiners per a poder-se fer les torrades amb all i oli, quina bona pinta però naltres com a bon esportistes que sóm em tirat direcció estació 🙂

 

 

Aviat em sigut a la zona que li agrada la xica. Estavem davant del Darp, abans de crusar el pont que dóna al parc Flors Cirera.

 

 

Em pujat amb un tres i no res! Aviat em passat la guardia civil i hem començat a trobar indicis del final de la tardor, uns colors espectaculars!

 

 

 

Em gafat el caminet que hi ha més amunt del Buenos Aires i em crusat carretera direcció Esclat. Em nat tirant amunt amunt i la veritat es que s’estava fent molt amè! Aviat em arribat a dalt a les begudes Feliu. Alli em aprofitat de fer una foto en grup decent i amb un fons espectacular!

 

 

 

Després de fer les fotos i veure les espectaculars vistes que teniem al nostre voltant, era l’hora de fer la gran baixada com diu la xiQui. Li encanta fer aquell tros, revolar i saltar com un petit cangur mentre pots observar tot Tremp al teu avast!

 

 

Aviat em passat l’alberg i em arribat al pont de Sant Jaume. Mamà i les llumetes??? Ella està acostumada a crusar el pont de nit, i la veritat és que és espectacular, però avui ens haviem d’aconformar amb el dia mig núvol que donava un toc diferent.

 

 

Ella sempre darrera del Culer 🙂

 

Allò ja estava arribant a la seva fi. Hem arribat a la plaça Capdevila i alli final del trajecte. Recorregut de 6km amb 58min. Un bon començament del dia no???

Alli la majoria s’han quedat a esmorzar i fer petar la xerrada.

 

El resultat? Una bona estona disfrutant i ben acompanyats. Si més no, ja en portem 6km més al sac!

Non Stop*

 

 

 

 

 

 

 

1ª Cursa de Baldomar

Aquesta vegada se’m presentava una bona vetllada del dia 1. Vam fer bossa i marxar ahir a la nit, aixi feiem nit allà al costat de llar de foc per estar ben preparats per l’endemà.

La cursa d’avui es presentava molt diferent. Primer perquè tenia la companyia d’un nou membre que s’introduia al món de les curses, el tiet Oscar 🙂 i després per la companyia que tindria tant a la sortida com a l’arribada de la family, un dia rodó vamos!
Als 7 els despertadors de casa han començat a sonar. Ens em llevat, ens em preparat, que si això que si allò…. i aviat han arribat les 8.15. Em agafat amb el Oscar i la xica (es desperta amb una mosca) i em anat a buscar dorsals. Casi no hi havia ningú a la plaça, però era cosa de temps que allò comences agafar forma !

 
Aviat em tingut els numeros 313 (Olga) i 119 (Oscar), i encara faltava 30minuts ben bons!! Entre que xerravem amb uns, amb els altres i feiem més fotos… aviat han sigut les 9!

 

 

Ja estava preparada, això ja estava aqui! Així és que m’he despedit del tiet i la xica i cames ajudeu-me ben soleta! Sisisis.. aquest cop tota la resta de TrempRunners ho feia corrent, així és que el meu propòsit era tirar milles i poder arribar a meta abans que ells, comptant això sí, l’hora d’avantatge que portava. Volia poder fer la gran rebuda a tots i a la vegada ser la 1ª TR que posava els peus a Baldomar. No sabia si me’n sortiria però les ganes les portava.

 

He començat a tirar amunt i apale que fa pujada! Deu ni do, fins poder arribar a la carretera, a la primera pujada s’havien ben resguardat una bona sorpresa amb tanta pujada… però a la vegada era molt divertit! He pogut anar aguantant bé la pujada, m’han passat una parella però jo anava mantenint el meu ritme, i per mi era important.

 

 

 

Em passat per paratges ben peculiars i el marcatge de km que portaves fets estava molt ben marcat! Estava apunt d’arribar a carretera, ja es podia divisar tota la vall i Baldomar començava a quedar una miqueta lluny.

 

 

Ja era a dalt!! I una gran manera de saber-ho era el gran cartell penjant d’un arbre que m’ha cridat l’atenció la seva forma i la vista que comportava, una gran fusió!

 

 

 

He anat fent xino xano per asfalt, tot i que no m’agrada massa… He començat agafar ritme altre cop, agafant la parella que m’havia passat. Ens em anat ajuntant un grupet de 5 que m’havia proposat intentar seguir el seu ritme, avere que podia passar!

 

 

En menys d’una hora ens plantavem a l’avituallament que tenien ben montat! Em tornat a deixar asfalt! Per fiiiiiiiii!! Tornavem a entrar entre camins, camps ple d’aumetllers i… fang i més fang però com disfrutava!! En un no res, ens em colat cap a la triatlera, alli començava lo bo!!!

 

 

 

He decidit que d’alguna manera havia de descarregar les cames, les portava molt carregades. Primer per la gran pujada dels 3 primers km i després pel tros que haviem fet d’asfalt, així que fent una miqueta de «trampes» m’he posat a córrer. Primer no em seguia ningú, però després el grupet de 4 han començat a fer el mateix. Anavem fent trote trote, sense petar-nos però a la vegada les cames descanasavem, així es que quan tocava baixada… cama amunt, cama avall!! i que divertit era entre tanta pedra i forats, molt amè la veritat!

 

Quan me n’he adonat, ja haviem pujat i baixat i…. ens crusavem amb els corredors que feia 10 minutets escassos que havien començat a sortir! I alli em trobava a la Juanin!! Si senyor, com una campeona anava tirant!! Em xocat la mà i poca cosa més, però això sí, quedant a meta! 🙂

 

 

Ara tornavem a fer una petita entrada al poble on ens desviava un «atajo» per anar cap a la font de la Trilla, i just en aquell punt tenia a la xica, al Sisco, la Eva, L’ares i el Pau per dir-me adéu! Quina canya mentre anava corrent, tenia als meus donant-me anims per continuar i acabar més aviat!! Quina ilusió!!

 

Amb tanta adrenalina a sobre aviat he sigut a la font de la Trilla! De fet tot aquell terreny ja me’l coneixia! Més d’un dia hi hem nat a fer les cabres amb les bicis amb Sisco o simplement hi em passat una tarda amb la xica fent fotos amb les fulles.. uns grans records!

 

 

 

He continuat pel caminet que ens indicaven i… alli estava el famós riu que haviem de crusar! La veritat que m’esperava algo més «heavy» i m’havia plantejat crusar-lo pel mig a l’estil cabreta, però com que els organitzadors s’havien currat unes grans roques, hem fet cas i hem crusat fent saltets com les granotes 🙂

 

 

Ja estavem al km 8,5 i això ja s’estava acabant. De tant en tant m’anava girant, esperant que aparegués algun TrempRunner, se’m feia tant extrany que ningú m’atrapés… però havia de continuar.

Allò ja ho tenia agafat de la mà i he pensat que 2km ja no eren res, però…. taxaaaaaaant!! Ens esperava la última sorpresa, la GRAN pujada trencacames!! Pendent, fang, relliscant, pesant 2kg més les sabates…. però allí estava jo, per a tirar amb allò i molt més!! Deu ni do, lo que havia aconseguit pujar!!

 

 

Ara si!! Ja estava, desprès d’haber coronat i passat unes vinyes ben ufanoses ja podia veure Baldomar! Això ja estava aquí!!! Mirant el que portava de fet… una trucada i amb 0,5km estava a meta!!!

 

 

 

En 10 minutets feia l’entrada al poble!!! i era la 1ª TrempRunner que posava els peus a meta!! Portava 1hora d’avantatge i segur que els grans corredors que duia a darrera farien molt millor marca que jo, però…. Fer 10,47km amb 1:38 era una gran repte que havia assolit a la perfecció!!

Sabeu que estic acostumada a quedar última i no m’importa, no sóc gens competitiva i la veritat que sempre he dit: LO IMPORTANT ÉS PODER ACABAR BÉ, però poder entrar en 5ª posició de caminadors per a mi era MOLT gran!!!

He fet una gran entrada, on tenia a tots els meus esperant i animant-me juntament amb  tots els veïns que hi havia a la plaça, que gran!!!

 

Després d’abraçades, estiraments i descansar.. em tocava preparar-me per a les gran arribades dels meus companys!!! Els TrempRunners haviem de deixar el llistó ben alt! No han tardat pas gens a començar entrar!

 

Primer el Xavier Torrecillas

 

 

Seguit del gran Vikingo

 

 

i fent una entrada triunfal l’Oscar!

 

 

Després d’una miqueta ens entrava la Sandra

 

 

i finalment la Juanin i la Julia Lladós! Sisis una nova membre també! 🙂

 

 

 

 

La veritat és que tots i cada un de nosaltres s’ho ha currat i només pel simple fet d’acabar ens mereixem si més no el reconeixement i les felicitacions! Així és que quina millor manera que fer petjada??

 

 

 

Hem estat ben acompanyats en tot moment, i les xiQues ens han donat els ànims que necessitavem per a poder arribar a meta!

Tinc una gran sensació després d’aques repte assolit i qui sap els que m’esperen??? De moment nirem continuant, xino xano i al nostre ritme, sense que ningú ens pari!!!

 

Salut i cames, amb una gran experiència més al sac!!!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Entrenaments

Aquest cap de setmana es presentava light i no hi havia res planejat. La peQue marxava a migdia d’avui i em quedava molt temps lliure.
Cap als 14.30 feia molt bon temps i amb el sol que feia apetia sortir a estirar les cames, així és que com que la gana encara no apretava he decidit pujar fins a Talarn i tornar a baixar.
Passem la granja de Baravic, la bifurcació del cami dels caballs i…  wuau! quines vistes de tardor que tenia al meu davant! La veritat és que avui acompanyava tot! 🙂

Al fons es divisava Talarn prò tenia tot el temps del món. Mentre anava tirant anava pensant que podia allargar una mica més i pujar fins a sant sebastià. Avui havia decidit sortir sense aigua ni res, així és que ho feia parada a sant sebastià i apretava una mica més o pujava fins la font de caps de talarn.. al final m’ha tirat més l’ermita. Al darrera meu es podien divisar alguns núvols, però res important que em fés girar!

 Simplement em feien girar per veure les gran formes magnífiques que formaven. Xino xano he anat pujant. Se m’ha «acudit» no pujar pel cami convencional, sino que allò necessitava emoció. He començat a tirar el través, ara cap a la dreta ara cap a l’esquerra.. amunt, avall… i aviat he sigut sota l’acadèmia! M’havia passat una miqueta prò alli tot dóna al mateix lloc, és la sort que tenim el creixer «com les cabres», que sabem on passem 🙂
En un tres i no res, e arribat a sant sebastià, on lo primer que he fet ha sigut asedegar la font!! quina sed i quina calor, no ho semblava pas que aquests dies hagués refrescat!
He decidit fer alguna foto a la gran meravella que tenia al davant abans de baixar per els corriolets enfangats que m’esperaven.

La baixada no ha sigut tant dura, entre el airet que s’ha aixecat i les petites distraccions que he trobat aviat ha passat l’estona. Quan no me n’he adonat ja feia l’entrada a Tremp.
Si més no he passat una estona diferent, on he continuat l’entrenament per si més no superar-me una miqueta cada dia! En total m’havia fet 8 km i estava orgullosa.

Les petites distraccions, seguint pistes de potetes 🙂

Doncs no res, fins aqui el dia d’avui. No és una entrada tan emocionant com quan és una cursa, ho visc més intensament, però si que és entretinguda per les vistes 🙂
Apale, una història més al sac! 😉

track Tremp – Ermita Sant Sebastià – Tremp

LIEBSTER AWARD

L’entrada d’avui serà totalment diferent. Aquest migdia  he rebut un petit regal «virtual» que m’ha fet moltissima il·lusió i tal com li he dit a l’autora, així que m’he posat al món virtual, li dedico un petit espai 🙂

El premi en qüestió és el Liebster Award creat perquè els blogs amb menys de 100 seguidors puguin fer-se ressó i ampliar el cercle entre tots.

El premi le rebut a traves del blog

A l’ombra de la Figuera

Les regles són:
– explicar 11 coses sobre tu
– respondre les 11 preguntes sobre tu
– escollir 11 blocs i nomenar-los al post
– seguir a la persona que t’ha premiat
–  visitar tres dels blocs nomenats

Així que hem toca començar!

11 coses sobre mi:

– vaig neixer un 5 de desembre en ple fred a tremp
– d’això ja en fa 26 anys
– acostumo a anar molt a la meva bola
– però de tant en tan m’agrada estar acompanyada
– la meva passió són les montanyes i la fotografia
– tot i que hi ha una coseta més petita que les supera: la meva filla
– vaig ser mare jove, però no me’n arrepenteixo
– m’agrada viure en un poblet petit i res de ciutat
– m’acomodo amb el que tinc
– m’encanta un dia de pluja
– i la meva vida esta plena de reptes constants.

11 preguntes/respostes:

Com et definiries?
No m’agradat fer-ho mai així que prefereixo que la gent descobreixi com sóc, això si molt senzilla!

Quin és el te plat preferit?
Com ve m’ha dit la Laia, el tema culinari potser no és el que pegui més amb el meu estil però tot es pot adaptar no? El meu plat preferit podria definir-se com passar un dia de pic-nic entre la natura

Prefereixes cuinar o que et cuinin?
Odio cuinar així que és evident el que prefereixo no?

Postres preferides = cim preferit?
De moment el Montsent 2800m, va ser el primer que vam coronar amb la xiQui

Si t’haguessis de quedar amb un ingredient quin seria? = Amb quin instant et quedaries?
Amb tots per això els immortalitzo a tots!

Quin és el millor viatge que has fet?
La veritat que no he viatjat molt, però el viaje a Disneyland Paris em va fer tornar tant petita que hi tornaria amb els ulls tancats!

Quin és el millor restaurant que has menjat? = Quin és el millor lloc que has fotografiat?
Qualsevol espai on hi hagi un llac o estany em perd però la presa de cavallers i les fonts de caldes de bohí tenen un espai reservat

Carn o peix?
Les dos coses

Formatge preferit? = Lloc preferit?
Qualsevol espai on hi hagi camara i bones vistes pot ser el preferit

Xocolata negra o amb llet??
Amb lleeeeet, evidentment!! 

Quin és el pitjor plat que has provat mai? = Quin és el pitjor lloc que has visitat mai?
Pitjor pitjor.. ara mateix no en recordo cap, tots tenen els seus sentiments.

i per acabar, 11 blogs que escolleixo:
(segurament no hi arribaré, no en tinc tants de coneguts però el que importa és la intenció no? )

http://aromafiguera.blogspot.com.es/

http://byjuanin.blogspot.com.es/

http://dedoctor.blogspot.com.es/

http://espardenyada.blogspot.com.es/

http://maneladecanporrons.blogspot.com.es/

http://nilillo.blogspot.com.es/

http://terrisseixols.blogspot.com.es/

http://tremprunners.blogspot.com.es/

I bé, això és tot. Ara si més no sabeu una miqueta més de la meva vida. A tots aquells els quals us he nombrat no esteu obligats ni molt menys a que feu el mateix ni espero a que respongueu les preguntes. Simplement era per a poder fer difusió d’aquells blogs que potser no tenen tanta afluencia, o que per una cosa o una altra estan a la meva llista i m’agradaria que d’altra gent els conegues.
No passa res si no ho feu, no em sentarà malament ni molt menys!

 
 

Roc del Neret emboirat!!

Avui tocava fer alguna cosa.. Després d’anul·lar la pujada a galliner d’ahir i fer uns plans més lights amb la xiQui, avui m’havia proposat pujar a les antenes.
El despertador a sonat als 7.30, a dures penes s’hi veia i tot estava envoltat de boira. He decidit deixar passar una mica prò… les 8, les 8.30, casi les 9… i no marxava la manta blanca!!! Així és que he decidit tirar amunt igualment.
Això era el que hi havia:

 
Amb una revolada he dut a la xiQui a ca’ la iaia (volia passar el mati amb ella) i en un no res, estava cama amunt, cama avall. Aviat m’he començat a treure capes, la veritat és que si que hi havia boira prò no feia gens de fred. El camí ha sigut molt amè, massa!! Amb tanta boira no tenia res més a mirar i la veritat és que era una mica monòton.

 

 

Com podeu veure ni les ulleres normals podia portar!! Només de respirar em pujava el «bao» i no hi veia 3 en un pijo… així és que com que el problema el tinc de lluny les duia al cap, com a molt no divisaria un jabalí! jejejeje

Aviat he arribat a la última antena solitaria abans de començar la última pujada. Ja podia respirar una mica millor, estava a punt d’arribar! I és que la veritaat avui es feia pesat. Sense vistes ni pardalets que sentir era mooooolt aborrit.

De tant en tant anava trobant les fites de pedres, això almenys m’animava a saber que anava bé. En un moment donat el sol s’ha deixat veure!! Però ben poc a durat, tot i que lo suficient com fer una foto a la meva «gran» amiga, l’aranya!!

 

Aviat he acabat d’arribar a dalt. Després d’una horeta i poquet havia fet la primera part!

 

 

Així és que ara tocava la baixada. Volia fer-la per pista, prò he pensat que donaria més volta així que a tornar a fer la cabreta entre arbres pins i esquirolets!! Sisisisiis, a la tornada se m’he n’ha crusat un, tot i que massa ràpid per a poder-lo fotografiar. 🙂

I bé, això és fins avui, una 2a pujada al roc del neret i ben satisfeta!

Non Stop*

 

Cursa del Caragol a Linyola

<!–[if !mso]>st1\:*{behavior:url(#ieooui) } <![endif]–>Avui tocava estrenar l’equipament de TrempRunners i quina millor manera que fent la cursa-marxa del caragol a Linyola?? I així ho hem fet!

A la vegada avui era el dia que coneixiem a la Carla, el Nil i el Toni. Unes fieres!!!

Als 6.30 del demati a casa nostra ja tocava diana, ja feia rato que m’havia llevat i prepara’t tot, així que d’una revolada la peque s’ha vestit i ens hem enfilat al cotxe.

 

<!–[if !mso]>st1\:*{behavior:url(#ieooui) } <![endif]–>

Xino xano em anat baixant, la foscor ens ha deixat i a començat a sortir el sol. Haviem quedat amb la Silvia i la trup al faro per arribar junts a Linyola, i als 8.15 com un clau alli estaven. Després de 2 minuts de presentacions em gafat carretera i en 10 minuts em sigut aparcats a Linyola.

Em nat a recollir les pulseres-dorsals i … haviem de fer temps! Erem tant puntuals que encara ens quedava gairebé ¾ d’hora per a començar. El Toni, molt ingeniós ell, s’ha endut els nens en una zona més apartada i han començat a fer estiraments. I quina patxoca que feien!!

  

 

<!–[if !mso]>st1\:*{behavior:url(#ieooui) } <![endif]–>

Després de cuatre fotos i despedir-nos de la Silvia (no estava recuperada del tot i no podia fer el “tonto”) em començat a esperar la sortida. 

Dentre la multitud ens ha aparegut el Xavi Torrecillas i els Vikings!! Alli estaven, com sempre diuen justos però a temps! Avui portaven un acompanyant especial, la Ingrid!!

  

 

I al cap de res han donat la trompeta de sortida! Els 3 han arrancat a corre ben espitosos i a mi i el Toni ens ha tocat posar-nos a corre darrere seu per a poder-los seguir. 

 

<!–[if !mso]>st1\:*{behavior:url(#ieooui) } <![endif]–>

La Carla deseguida ha liderat la “cua” i el Toni no es quedava curt!!! Allò era un veritable duel entre germans!! Mentre el pare treient la llengua intentava atrapar-los :p

La Itziar aviat a baixat el ritme. Prò cap problema!! Ella no està acostumada a fer-ho corrent i venia d’un bon costipat de la setmana anterior. Així és que amb les defenses baixes no calia jugar-se-la. Li he dit al Toni que n’és tirant amb els seus i naltres ja fariem cap!

Em començat a enfilar-nos pel cami, per fi haviem deixat la carretera!! I un bon començament passant entre vaques!

  

 

La veritat és que el tragecte era molt planet i molt amè. Això donava per a poder portar un bon ritme dintre de les possibilitats que se’ns presentaven! Uns bons paisatges de panís ens acompanyaven!

 

Mes o menys deviem portar mitja hora caminant i passant a mig camí quan els primers corredors han començat a arribar!

  

Primer només n’hi havia dos o tres i que no coneixiem de res, però una mica més enllà ja es divisava una gran massa. Em començat a prepara la camara i les coses amb la xica per estar llestes i aviat han començat a passar les nostres cares conegudes!

Primer el Xavi Torrecillas al seu ritme i portant-ho molt bé!

  

 

El seguia el Gilbert, tot i que amb el “sant pau” que portava a darrera es veia tant petit… (amb carinyo, ho saps! 🙂 ) però treient tota la seva voluntat i força portava un molt bon ritme!

  

 

  Seguidament ens apareixia el Manel. També a bon ritme però el temps suficient com per animar a la peQue (gràcies!!!)

 

<!–[if !mso]>st1\:*{behavior:url(#ieooui) } <![endif]–>

Que fàcil era distingir-los aquest cop diem amb la xiqui! Avui nem tots grocs per coneixens entre TrempRunners!! I…. entre tanta xerrameca casi se’m passa la Sandra!!!!       Sort n’he tingut que m’ha cridat i em fet peripècies per aconseguir una foto que finalment a quedat estupenda!!! Quin ritme portava!!!

  

 

<!–[if !mso]>st1\:*{behavior:url(#ieooui) } <![endif]–>

Ja només ens quedava la Sonia , i la veritat és que no ens ha fet esperar pas gaire! Deseguida em divisat la “marea groga” altre cop i ens ha donat prou temps com per immortalitzar el moment! Trotant trotant, anava passant a tothom!!!

  

 

Entre tanta gent coneguda ens em animat amb la xiqui i em nat tirant a passo ligero per alleugerar el camí. Portavem una horeta caminant i ja no ens podia faltar massa, i poc equivocades anavem perquè ens dos segons em trobat el cartell on ens deia que ens quedava menys de 1km per fer meta!!

  

 

<!–[if !mso]>st1\:*{behavior:url(#ieooui) } <![endif]–>

Venga xiqui que això ja està!! Menos mal mamà, tinc molta calor –em deia. Ja només ens quedava la gran recta final per fer l’entrada al poble i arribar al final!

  

Aviat em arribat on haviem deixat el cotxe i sense donar-nos compte teniem al Gilbert, la Carla, el Nil, el Toni i la Silvia alli saludant-nos! Haviem arribat a meta!!

<!–[if !mso]>st1\:*{behavior:url(#ieooui) } <![endif]–>

Una bona arribada i un bon temps! En total haviem recorregut 7km amb un 1:15! Tot i que la Carla ens ha deixat amb la boca ben oberta! Quedant amb 2ª posició d’entre tots els caminadors!!! Una fiera!

Després em nat a recollir la gran bossa com a premi que teniem i el bocata que ens esperava. 

De mentre els nens han nat a mirar si ens havia tocat alguna cosa més al sorteig de dorsals que hi havia hagut. No em tingut sort, però deu ni do lo que ens enduiem!!

  

Em fet quatre fotos més entre algun Tremp Runner que anava apareixent per alli i em fet temps fins l’entrega de dorsals.

  

Realment ha sigut una bona experiència que tenim més al sac. No en teniem cap de feta que fos tan plana i curteta com aquesta, per ficar-nos a to estava bé, però com hem trobat a falta els forats i les roques de les de montanya! Estem tant acostumats que lo pla se’ns fa aborrit!! 🙂

Tot i així s’ha de felicitar  a l’organització. Ha estat tot molt ben marcat, tenin la gent adequada als punts critics i sapiguent guiar en tot moment. El gran detall que han tingut amb els caminadors (la bossa és xulisssima) i el gran ambient que s’hi ha respirat!!! Un bona dia em passat!!!

Doncs fins aqui el 3/24 d’avui, tal com diu Gilbert! Espero que hagueu estat entretinguts entre aquesta curta prò intensa crònica!

Salut i Non Stop*

 

 

Turbó Coronat!!!

Si o si, avui era dia de coronar! 
Feia quinze dies que teniem planejada aquesta sortida (des de l’últim dia que vam probar la vall) i teniem molt clar les dos, que avui seria el dia.. avui seria un dia especial.
Ahir a la nit ens vam acabar de mentalitzar i als 6 del mati ja engegavem cotxe. Tinc son mamà!! – em deia mig adormida encara… però ella rai que als 5 min ja dormia al cotxe!! Tampoc se m’ha fet tan llarga l’hora i mitja i entre musica i buscant la sortida del sol ens han donat les 7.30!

 

Just acabava d’aparcar el cotxe a la Font de la Muria, però hi havia una ventisca que començava a marcar que el dia seria dur… com que no volia arriesgar-me i feia fred, e decidit esperar-me als 8. Just a sigut sortir el sol i canviar deseguida el temps.

Al primer moment si que em sortit tapades per si decas, però aviat les tèrmiques i les jaquetes han fet nosa… Hem nat fent pujada amunt per la pista fins arribar a Selvaplana, alli em fet la primera parada per a què esmorzés la peque i agafés forces, tenia la sensació que seria un dia dur, no portavem gairebé ni mitja hora i no hi havia manera de que tirés! El que m’espera pensava…

 

Poc a poc s’ha degut anar mentalitzant que és lo que tocava, i que lo que venia era tota la pujada del barranc fins a sortir a la vall de les ferradures…. xino xano ens hem anat animant i després d’algun crit, rondinar i mala cara… em posat les coses al lloc i em començat a pujar els 800m de desnivell que ens esperaven amb 3 km per coronar el barranc

 

 Allò s’animava i poc a poc anava agafant forma, tot i que li ha costat lo seu anava tirant a la seva manera i anava escalant com una professional, mentre navem pujant i la mig enganyava de que ja arribavem començavem a trobar els primers bolets bords (o almenys això m’he pensat jo) i la primera flora que ens deia bon dia!

 

Després de gairebé 3 hores acabavem de coronar el barranc i  veiem la primera ferradura que ens esperava…

Realment no les tenia totes, si haviem tardat 3 hores pel primer tram que és lo que m’esperava durant el dia?? Tocava coronar dos ferradures, baixar a la vall, passar la part rocosa i l’últim desnivell fins arribar al cim.. Bueno Olga, si no arribem no passa res!! (em nava mentalitzant)

Entre mentalitzacions i tornar a descansar per a fer un kit kat de galetes estrellitas, ens em fet 4 fotos i em decidit continuar.

 La veritat és que n’hem parlat molt abans de continuar, no volia forçar algo que al llarg del dia comportaria una mala experiència. Ha fet un canvi radical i ha dit que no, que haviem pujat a coronar i que costés el que  costés ho fariem juntes! M’ha sorprès si, però no les tenia totes del tot…. 🙂

La que m’ha donat una lliçó a mi aquest cop, a sigut ella!! Amb cosa de UNA hora acabavem de coronar la segona ferradura!! sisis, com podia ser??? on era la nena que només feia que queixar-se??? la veritat és que no ho sé, estava tan sorpresa que només em sortia de la boca increible i felicitar-la pel gran canvi!

primera ferradura

primera ferradura coronada

Segona ferradura

acabant la segona

més que acabada!!!

Com he dit en un tres i no res em sigut a dalt, així és que ara venia una mica de repòs. Se l’havia guanyat! Si que venia una zona amb un tros ben gran de planell, però es mereixia un kit kat. Mentre ella ficava el cul a terra jo anava fent fotos a més cosetes que trobava..

no sé si es veu, però hi ha una àguila

una manda d’isards

Quan ja ha estat reposada a continuar. Ara venia un tros fàcil i després baixada, si que era zona rocosa, però amb el tros que portavem fet allò ja ho tenia molt més que superat!

 

Xino xano, aviat em acabat la gran baixada amb roca «suelta» i ja podiem començar a divisar el turbó, ja estava més al nostre avast!!! Acabavem d’arribar al coll de la vall abans de començar a ascendir!

el turbo al fons

just al coll

Després de mentalitzar-los que d’aqui poquet ens venia una última pujada dura, em nat fent xino xano. Eren les 13.00 i anavem bé de temps, així que podiem arriesgar el coronar. Juntament amb que el temps també acompanyava bastant. 

Aviat em arribat a la zona clau, que li’n dic jo. Em arribat al lloc del «pal». Alli ens indicava com tirar cap al valle de san adrian (que és per on fariem la tornada) o las vilas del turbón.

 

Mamà, i el Turbó???? no està senyalitzat? – em deia –

Buscant, buscant em vist un cartell trencat… però que poc considerada arriba a ser la gent!! Hi havia el cartell del CASTILLO DEL TURBON trencat i fora de lloc…!! Evidentment, el cami estava prou senyalitzat amb les fites com per a trobar-lo, però era indignant trobar una cosa així!

Em descansat una miqueta abans de fer l’última i em fet cuatre fotos per animar-nos entre naltres de que allò: ERA POSSIBLE!!

 Així és que em agafat el caminet rocós que ens hi conduia i amunt que fa pujada entre roca!

caminet rocós

Aviat l’hem acabat de pujar i podiem divisar tot el què portavem acumulat.

de la punta de l’esquerra veniem!!

Aviat s’ha canviat aquell gran prat verd per més roca, però ja sabiem que el final seria així. Haviem entrat en territori turbó i aquella roca rogenca enorme que veiem des de la carretera, només podia dur que més roca. 

Ens ha costat una mica tot s’ha de dir, hi ha hagut moments de la pujada critica, però res que no es pugués superar!

decansant a l’últim tram

 

Allò ja estava arribant a la seva fi!!! Ja haviem acabat de ascendir i navem planejant i ja podiem començar a divisar gent, mormoll i al fons una pilona!!! Sisissisisis, no era gran cosa que ho simbolitzava però ja estavem arribant al cim!! 

 

I per fi podiem dir que haviem coronat!! Després de no sé cuantes males cares, rondinar i algun crit… : alli estavem coronant com unes campeones!!

exhausta però enormement contenta

 

Ho haviem aconseguit i pel que semblava li havia agradat! Per segon cop em deia que estava super contenta i orgullosa d’haver coronat amb mi, la seva mamà!! Casi ploro… jajajaj

Així és que, aprofitant que uns nois s’havien allunyat i no teniem a ningú per alli «purulant», em deixat la nostra petjada i em fet cuatre fotos del que es podia divisar abans de ficaar-nos a dinar.

no es veu, però al fons hi ha un refugi que és d’on pujaven els nois

firmant

la petjada!

 Quan em acabat i ens em aposentat, després d’empassar-nos i acabar de pair que ja érem a dalt ens em posat a dinar! i com no, un dinar de ministres dins de les possibilitats de pes, tot s’ha de dir! Així és que apart dels bocates tipics que tothom porta en aquestes ocasions, nosaltres com unes reines ens estavem menjant una bona amanida a 2549m d’altitud! 🙂

 

Després d’un merescut descans i fer el ronso… era hora de la tornada! Tot i que haviem decidit baixar per l’altra banda i podriem avançar una mica, més valia que comencessim a tirar. Eren les 14.30 i els núvols començaven a créixer. No pintava per aigua, però el vent començava a bufar fort i allà dalt encara es notava més! Així que, a carregar motxilles i avall que fa baixada!! El que haviem tardat a fer 2 hores amb una ens ho estavem polint i la veritat és que la baixada era molt més lleugera i les dos teniem ganes d’arribar al cotxe!

d’allà dalt a la dreta baixavem!

 Poc a poc em anat baixant, sobretot anavem vigilant d’anar sempre per les fites de la dreta. Si agafavem les de l’esquerra anavem amb un altre costat sense sortida i no ens interessava. No ha sigut una baixada complicada i realment les vistes i roques increibles que anavem trobant et deixaven amb la boca oberta!

més gran les roques que naltres!

GRAN sol

haviem passat pel mig de les dos roques que estan juntes

quan pujavem al mati anavem coronant aquesta cresta!!

Valle San Adrian, era el que ens esperava

Poc a poc la vall s’ha anat quedant enrera i entre mirar floretes i caminant ja estavem arribant al fons!!

veniem de la cresta de la dreta

ja començo estar cansadaaaaa 🙂

Haviem arribat a la fi de la vall i ara ens esperava un gran planell abans d’agafar una baixada que ens conduia dins del bosc.

punt i final a la vall

al mig el cami que ens portava al bosc

comencem a baixar

La veritat que l’última baixada l’hem fet amb ganes, suposo que també ajudava que ja teniem ganes d’arribar i començavem a divisar territori que ja coneixiem. 

Aviat ens em endinsat dins del bosc i la veritat és que ha sigut divertit! Portava a la peque al cap davant, que com un joc, em buscava les fites per trobar el cami adecuat! S’ho passava pipa i a la vegada no s’adonava que estava caminant més! També eren curiosos els fruits silvestes que podiem arribar a trobar!

 

fruits silvestres

 Aviat el sender per on ens haviem endinsat dins del bosc, ens ha portat al barranc que de bon demati haviem agafat per pujar amunt

 

Per uns instants ens em asutat. Altre cop aqui??? Però deseguida em lligat caps. Resulta que per el costat on haviem fet la tornada, que era totalment el que quedava a l’altre costat, al final s’ajuntava per poder donar al mateix lloc. Així que després de 30min d’haver sortit del bosc ens retrobavem amb el cotxe!!! 

Lo primer que hem fet? Sabates fora i dins de la font amb l’aigua ben gelada, quines ganes!!!

 

Em berenat una mica i cap a caseta que ja és hora!

Desprès d’un total de 9 hores amb uns 16km i un desnivell de 1120m podiem dir que ja era hora de tornar! Finalment haviem passat un gran dia juntes, on una vegada més hem après moltsiim l’una de l’altra. Em pogut gaudir d’una activitat que ens encanta a les dos i ho podem compartir, i que res millor que poder-ho fer amb ella? Realment sóc molt afortunada de tenir una filla que és agraïda per tot, el simple fet d’haver passat un dia juntes per ella era increible i per a mi era inmens!! 

I fins aquí, la crònica d’avui!

Us deixo el track de l’anada i la tornada per si mai el voleu «tastar! 🙂

Salut i Non Stop*

L’anada:

 

http://www.endomondo.com/workouts/gqHwAWe7WQs 

La tornada:

 

http://www.endomondo.com/workouts/nAVCEVrVF9M 

Sóc Finisher, per fiii!! :)

 I fins aquí hem arribat a la final de la primera lliga pallaresa #Correpallars!!

Quan vaig començar semblava que seria impossible, amb la Laia comentavem la jugada de com seria la primera sortida, que aniriem molt ben acompanyades amb la Itziar prò en cap moment ni em vaig plantejar de que aconseguiria tot el que tinc. A la Laia li deia que ni de broma les faria totes, que feia molt que no caminava ni estava en forma per aguantar el ritme que comportava tot allò….bla, bla, bla… i mireu com he acabat: amb totes al sac! 🙂

Vam començar un 30 de juny amb l’espardenyada.

 

Aquella realment era molt especial per a mi. Era la primera però a la vegada portava la millor companyia de totes: la peQue! sabiem que podria amb allò i més però realment ens va sorpendre la gran resistència que va tenir als últims km.. una primera experiència que teniem juntes que no es podia explicar. Vam passar moments de diversió i tensió però per a res ho cambiem!!

Al cap de practicament 5 hores arribavem a meta amb la GRAN rebuda que ens esperaba, realment per ser la nostra primera les sensacions que vam tenir van ser més que increibles, l’ambient que es vivia alli era indescriptible i la veritat és que ens va agradar. Tant que… als cap d’uns 15 dies feia la inscripció per a la resta, sense saber el que m’esperaba m’hi vaig tirar de cap!

Vam presenciar l’entrega de premis junt amb el gran premi que va rebre la peQue per ser la més jove que la feia sencera, quina ilusió!

 

La següent cita la tenia el 21 de juliol amb la mega pujada fins les trinxeres de Sant Corneli. Com era evident comptavaamb la companyia de tots els Tremp Runners fent presència i nombrosa corrent, era la primera cursa que feia com a TR i havia de començar a «marcar territori», així és que com que ja portavem entrenat el repte vam tirar gas i amunt, amb un rècor de millorar el meu temps! Amb 1h 50min ja hi era! increïble el que es tornava a viure allí! La pujada havia sigut complicada però tots erem alla dalt, tots fent acte de presència, així és que… aquella era la meva i no la podia deixar escapar, havia d’inmortalitzar el moment i va ser el moment de fer periodista… 🙂

Poc a poc anavem omplint el sac! Ja en portavem dos i el dia 28 de juliol se’ns presentava una de les més dures.

 

La majestuosa Vertical Cabanera! Aquella s’em feia costa amunt no sabia si podria.. aquell cop estava punxant així és que em vaig  quedar enrera amb la Joana i Mano a mano vam na fent per arribar a dalt. Per ser la meva primera vertical, estava contenta d’haber pogut arribar fins la cabana del pastor, tot i que m’hagués agradat arribar al cim, no ens em d’enganyar!!! prò això rai! a la setmana següent la coronova amb la peQue 🙂

Va ser una experiència més dura però no la qual em va fer tirar enrera, sino que em va donar més força per continuar lluitant!

Durant les setmanes següents ens vam anar entrenant entre alguna sortida i alguna altra cursa fora de lliga que em van fer més forta i el dia 11 d’agost va arribar!

 

La Cuca ja estava aqui, els frontals estavem apunt i les ganes per fer-ne una nocturna eren boges! Vam fer un bon començament. Tot i què la pujada fins Santa Engràcia va ser dura, la calor apretava massa i els kilometres ens esperaven,,, res ens va aturar! Vam nar fent xino xano i vam acabar! Ens va costar, sobretot el últims km però va valer la pena!

Va ser una de les més caluroses però al acabar tenia la mateixa sensació com a cada una de elles, que jo podia amb allò i més i em feia tirar! 

Ja estavem arribant al final, tan sols ens en quedava una, la «majestuosa» però segurament podria amb ella i molt més!!

Així és que… el dia 16 de setembre havia arribat! la popular Rialp matxicots m’esperava!

 

És una cursa recient i encara sembla que porti l’adrenalina a sobre per haver-la acabat, realment vaig començar no massa bé, plantejant-me si deixar-ho estar… però poc a poc vaig anar ficant seny i cap, i vaig veure que si podia. Em quedava molt per davant amb 17km i un desnivell de 1200 però segur que amb paciència podria! i la veritat és que em vaig sorpendre! Després de les dificultats que vaig poder tenir, vaig disfrutar de la natura i la ruta com ningú! Apegada amb la reflex al coll immortalitzava cada moment especial! Realment havia valgut la pena i al cap de 4h30min feiem la gran entrada amb la Joana!! Tot i que esgotades després de l’última esprintada però va valer la pena! Allí teniem a la Raquel, el Marc, la Laia, la Laura… tots estaven allí i només per a nosaltres, quina sensació tan inmensa!!!! increïble!!! Tal com m’esperava la Reichel no m’havia fallat i estava alli només per a mi, quina gran sensació i quina gran emoció!

Tot i que quan entravem al castell de Rialp ja sentiem l’entrega de premis va ser igualment una gran entrada. Finalment era Finisher!! M’ho havia guanyat a pols i havia suat la cansalada però la recompensa de tot el que he aconseguit fins al dia d’avui ningú me la treu! El arribar i trobar el Robert que em donava una part de la gran recompensa era inmens, era increible i sobretot em sentia realitzada, m’havia servit d’alguna cosa tot l’esforç!! Sentir-me més gran i més forta!!

 

Ja estava allí i ja la teniem al sac! Tots haviem aconseguit allò que ens haviem proposat. Tots i cada un de vosaltres #TrempRunners, s’hi ha deixat la pell i és per això que no és menys nombrar-vos com a un gran equip! Entre tots hem aconseguit ser l’equip més nombrós en participació i això ningú ens ho treu! Només em queda donar-vos les gràcies per tot el que heu fet: el gran esforç i sacrificis que heu arribat a fer per estar on som, per la vostra companyia en cada una de les curses i pels ànims constants que transmitiu en cada moment! No deixeu de ser vosaltres mateixos per continuar tenint la força absoluta!!

I per últim, però no menys important agraïr a la GRAN organització del #Correpallars!! Sense ells, sense aquesta iniciativa res hagués sigut possible! Sé que han sigut moltes hores de feina desinteressadament, molts mal de caps i hores i hores sense dormir prò…. segur que per ells és igual de grat que per a nosaltres, perquè ho viuen com cada un de nosaltres.

Tot això és el que he aconseguit després de 3 mesos en aquest món, una experiència increible que ara sé del cert que no deixaré per a res del món. Han sigut experiències úniques que com bé he dit m’han fet sentir única i viva, i m’han ajudat a posar-me més reptes junt amb la peQue. Cada una de les curses que he fet apart de la Lliga juntament amb ella ens ha fet créixer com a mare i filla, ens ha fet coneixer molt millor l’una a l’altra i sobretot ens ha fet lluitar juntes per a fer-nos més fortes.

Així és que mil gràcies a cada un de vosaltres que ha estat al meu costat en algun moment donat, sense deixar-me els que sempre he tingut al meu costat, els de casa meva (Sisco, mare, germans…) i els que m’envolten el dia a dia constant, i que m’animen per no deixar res tirat!

Mil gràcies a tots!!

Non Stop*

La última del correpallars: Popular Rialp Matxicots

I avui era el meu dia, avui tocava donar-ho tot a la Popular de Matxicots, era la última del correpallars!!

Semblava que era ahir que feia la primera inscripció i deia que no les faria pas totes i mireu com he acabat! Intentant deixar el llistó ben alt dels Tremp Runners, així que avui tocava donar-ho TOT!

Eren les 7 del demati, mal dormida i neguitosa he anat a fer 4 cosetes abans de recollir a la Laia i la Joana. Nem a repostar el cotxe, controlar que no falti res a la motxilla… i ara què faig?? Eren les 7 i poc i fins a mitja no haviem quedat! Bé, ja no torno a casa, segur que algú hi haurà pel llac negre. Per allí hi havia el Ramon, la Gemma i el Güell. Em fet petar la xerrada un ratet de la batalleta que ens esperava avui  i amb un no res ja era l’hora de marxar.

Hem gafat els cotxes  i amunt que a Rialp faltava gent. Em arribat en un no res i ja em començat a trobar quatre dels TR que feia una mica que havien arribat. Em recollit dorsals, em fet cua pels xips… i quina millor forma de fer temps que deixar petjada per Rialp??

 

Aviat ens han cridat per passar control de material i xip, tot i que ja portaven una mitja hora de retard. Realment l’hem notat a l’hora d’arribada, el sol picava mooooooolt!! Massa!!! I res, han donat el tret de sortida i em començat a enfilar. La Laia nava pel capdavant i xino xano em nat fent.

  

 

Aviat l’hem perdut de vista, de fet portava millor ritme que jo i li he dit que anés tirant, que anés fent. Jo i la Joana em nat fent mano a mano al nostre passito, fent les nostres parades per fer fotos ben divertides i encantadores.

Aviat em acavat la primera baixada i ens em trobat el primer pont que crusava el riu, pel que anireu descobrint es podria dir que és la ruta dels ponts!! Començaven a passar el primers dels nostres. Que si el Diego, el Ramon,Gemma & Güell, la Laia…. i naltres des de dalt mirant com anaven fent…. potser que anem tirant no Juanin??

  

Alli ens esperava la primera pujada, començava  ben animada però renoi com costava allò!! Tot i que era dureta no ens ha costat gaire arribar dalt, tot i que jo treien la llengua. Després de 2,5km podiem  veure que el primer poble per on haviem de passar, començava a treure les primeres cases (no fico el nom perquè relament no el recordo però tranquils que per l’arribada tinc el gran cartell fotografiat :p)

 

Ens em anat animant perquè venia una baixada per a poder descarrgar les cames i anar amb un ritme una mica més apretadet, tot i que aviat em sigut a baix. Alli ens esperava el 1er abituallament, amb un bombers ben campexanos que ens tenien l’aigua preparada i ens recordaven que ens quedava una altra pujada!!

  

 

Així és que després de reagafar aire i  la Juanin “dopar-se” per no reenganxar les angines, em continuat costa amunt. Amunt, amunt i amunt! Allò no s’acabava mai pensava jo! Quin fart de pujar pedres i camins però com l’anterior aviat em estat. Alli ens esperava una gran baixadeta per retrobar-nos un altre pontet. I és que la veritat mirant enrera, deu ni do el que portavem de pujades i baixades!!!

  

 

Després de fer fotos al pont en venia la següent a l’altre pont! Allò era un no parar, però les vistes valien la pena. M’he avançat una miqueta per a poder agafar millor l’efecte de l’aigua i poder continuar amb el ritme que portavem.

  

Ja podiem divisar de més a prop el poble de Caregue (per fi em surt el nom) i ja no ens quedava tant!

I dit i fet, alli em estat!!! Alli ens esperava el 2n abituallament amb un munt de liquid. La veritat que ho tenien molt ben montat i podia faltar de res. Em trobat un abituallament ben “campexano” que al demar-los una foto ens han fet ficar amb ells!

 

Després de fer petar la xerrada, fer un “beuret” i comentar la jugada em decidit continuar. Ens venia baixa altre cop passant pel cimintiri de Caregue i tot ple de pedra suelta, però ha sigut ben divertit.

  

Al cap de res, he sentit que algú cridava: venga Olga!! Aui cridava el meu nom per aquells mons perduts??? Era el Txema!! Juntament amb el Xavi estaven a la part critica, per si havien d’ajudar amb algú a baixar. Els hi he demanat que m’aguantessin la càmera i la cabreta de la Olga a saltar, que bé que m’ho he passat!!!!jajajajaja

Al acabar la gran baixada ens quedava un bon trosset d’asfalt, tot i que els paisatges acompanyaven molt i et feien oblidar que anaves per asfalt (a mi em mata)

                i al cap d’una mica em fet la GRAN entrada a Escas. Alli teniem el 3er abituallament i un gran esmorzar!!!

Alli ens tornavem a trobar al Txema, el Xavi… xerravem de com ho portavem i la veritat que anavem bastant bé. Em menjat una miqueta, em picat xocolata i golosines i a continuar altre cop, ja estavem a mig cami i allò ja no es podia deixar estar! De tantes vegades que me girat… alguna vegada n’havia de treure algo bo no?? I efectivament, alli m’he trobat la gran senyora muntanya: EL MONTSENY DE PALLARS. Es podia veure perfectament per on havien passat els que feien ruta ahir i deu ni do quina matada!!

 

Al cap de res, he hagut de deixar de mirar enrera i mirar millor endavant. Ens tocava la última pujada abans d’arribar a Surb, i vaya tela amb la pujada!! Que si roca, roca i més roca!! Juanin que això no s’acava maiiiiiiiiiii –li deia tipa de tanta roca, realment un trenca-cames en molt bones condicions! 🙂

  

Per sort, no ha durat molt més i aviat em arribat a l’últim poste de la llum i…. miraaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa, ja veig Rialp!!!!! No m’ho creia, després de tanta volta començava a divisar el final (tot i que encara ens faltava)

 

Al veure Rialp, em tingut forces suficients com per baixar l’última baixada fins a Surb com un “relampago” alli hi havia 2 ambulancieros per si necessitavem res. Aviat em deixat Surb de banda i em anat tirant.

  

 

Fins a Rodés, que era el pròxim poble que haviem d’agafar quedava una miqueta i com que la Olga tenia molta calor…. em trobat un camp amb asperssors i no m’hi he pogut estar, m’hi he tirat de cap! Així és que la Juanin, m’agafat ben desprevinguda per fer-me unes fotos ben divertides!

  

 

Així és que després de fer el “capullet” em reenganxat i aviat em sigut a Rodés, tot i que amb una gran companyia de sa majestat l’ÀGUILA

  

 

I allí teniem l’últim abituallament i que fresquet!!!! Tenien tota la beguda dins la font de poble i realment estava de fabula! Tant que hi he posat el cap sota l’aixeta per anar més fresca

  

Després de reposar, xerrar i mullar-nos.. ens tocava l’última baixada fins al castell de Rialp. Em dit amb la Juanin de fer l’últim esprintada i baixar corrent, fins que la Olga aguantés! (realment, la última del correpallars ho haviem de donar tot igual que havien fet el dia anterior els altres) i així ho hem fet, m’he sorprès i tot però l’esquena m’ha aguantat de fabula i aviat em sigut al castell!

i…. pam! Després de les nostres 4:30 i 1200m de desnivell entravem a meta! Alli sentia la raquel animant-me, la Laia i la seva mare dient-nos que ja estava, el Marc preparant la càmera…. Realment ha sigut una GRAN entrada, on com no esperava menys hi tenia els meus esperant-me!!

 

Estava super contenta de poder-la haver acabat i fer un temps que per a mi era més que increïble!!! Realment ho hem donat tot amb la Juanin, i he d’agrair la gran paciència que ha tingut amb mi!

Després de besitos, abraçades i demés em nat a ala duxa, que encara quedava la GRAN entrega de premis i el dinar en group!!! I com era d’esperar els Tremp Runners han marcat història! Primer per a tenir premi per ser l’equip més nombrós juntament amb el CEPS de Pobla de Segur, i després pels dos podis que han clavat la Laia i Raquel cada una en la seva categoria!!!!! Felicitats campiones!!! Heu suat i us ho heu guanyat!!!!!

 

Després de dinar em nat a fer un cafe on em petat la xerrada una bona estona i ens ho hem passat d’allò més bé, on un Tremp Runner únic m’ha demanat exclusivitat en foto:

 

Apale Gilbert, ja tens aquí la GRAN foto que em fet!

I bé fins aqui la meva experiència d’avui i de la fi del correpallars. Han sigut uns mesos molt intensos i plens d’històries, però ara més que mai puc dir que hem de continuar!! Això no ha de parar!!!

Agrair a tots aquells que han estat amb mi, que s’han esperat, que m’han acompanyat i que m’han vingut a esperar a la gran meta!! mil gràcies a tots!

Apale, ja no us fumo més el rotllo, Salut i Non Stop*

  

L’arribada de la Marató Rialp Matxicots

Avui era un dia diferent, tot i que a mi no em tocava ahir a la nit ja portava uns nervis impresionants. Arribaré a temps, el podré veure arribar??? Em preguntava a mi mateixa,i és que em tocava un bon tute, prò a la vegada em feia moltissima il·lusió poder estar allí per quan fessin la GRAN entrada…

 

Als 8 del mati ja em tocaba el despertador i als 9 agafa cotxe i manta i cap a Lleida. M’esperava un dia llarg però segur que valia la pena. He fet una gran visita a la ofi, allí he fet un cafelet amb la Raquel i la Belén i després a gastar!! Que si òptica, que si decathlon, visita a les nenes de Balaguer, saludar amb 5 minutets a la peque… i ep!!!! Que son les 13.00 i he de començar a colar!!! La Olga ha posat el turbo i rrrraaaaam cap a Tremp! A la 13.30 recollia a la Laia i ens enfilaven carretera dirección Rialp. No saviem res del cert, però ens haviem d’arriesgar, els volia veure arribar! En un tres i no res hi hem sigut i allí ja teniem els primers arribats, havien sigut més ràpids que jo i ja feia una mica que esperaven.

 Allí trobavem al Xavi Torrecillas, Toni Serrano, Xavi Llohan i Albert Felip! El Gilbert ja se m’havia esfumat i no l’he pogut enxampar!

 

 

Em estat una bona estona amb ells, parlant de la batalleta d’on venien. Poc a poc s’han nat disperssant i al cap d’una llarga estona han nat arribant més dels Tremp Runners, quina il·lusió!

L’Oscar:

 

L’Antonio:

 

i al cap d’una estoneta més han arribat els Marcs!!

 

Era increible poder viure aquell ambient, poder veure com els teus estaven arribant i semblava com si fes 5 minuts que estessin caminant, increible!!!! 

Al cap de 10 hores i algo més del total de la cursa arribava el 1er de la extrem, una màquina!

 

i poc a poc han anat arribant més coneguts!

L’Ale i la seva troup:

 

i la Raquel??? m’anava preguntant. Estarà bé. li haurà anat bé??? i mentre esperava sentada al terra de la cera i fent-me les meves preguntes apareixia una troup de gent. Veia una samarreta vermella de lluny però no podia divisar bé si ho era o no, però…….. siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!! Alli la tenia, la meva nena ja treia el cap!!! Per fi podia cridar el seu nom i acavar de donar ànims per fe la GRAN entrada, quina il·lusió!!!

 

Ara ja eren les 5 de la tarda practicament i algú encara faltava per arribar com el Alvaro, però estava de peu des de les 8 del dematí, sense dinar i ja estava cansada, així que jo ja em retirava, ja era hora!

Espero que a ningú li hagi sabut greu si no l’he agafat a la foto, o si la foto no l’he agafat del millor angle, però a vegades m’agafaveu desprevinguda i sense preparar 🙂

Com que del Gilbert no tenia cap foto li he «mangat» a la Sandri, i quina millor que una amb la seva nena??

 

Doncs apale, per avui és curteta, però és tot el que tinc!

Avui heu sigut vosaltres els que han fet la gran feina ben feta, així és que ara, em toca preparar-me per demà, demà sóc jo la que li toca el tute i esperar tenir algú a la meta per animar-me 🙂

Només em queda donar les MIL gràcies al Mingo per deixar-me la samarreta dels Tremp Runers a falta de no haver-me arribat. Així és que, a intentar deixar el llistó ben alt!!!

 Salut i Non Stop

 

Descobrint la vall del Turbó

Un GRAN dia amb familia!! Així és com puc descriure l’experiència d’avui!

Anar amb nosaltres, realment és molt imprevisible però la veritat que si no fós així ho trobaria a faltar, i no podria dir que unicament som nosaltres! 

Feia uns dies teniem planejat coronar el Peguera el dia de la diada amb familia, i passar jo la peQue i el Sisco un dia diferent, així es que ahir a la nit m’ho vaig deixar casi tot lligat i avui als 5 del mati ja em tocaba el despertador. Ens em llevat, arreglat motxilles i als 6.30 agafavem cotxe amunt, i quina sorpresa m’esperava! Canvi de plans em diuen a dins i en marxa… Avui no hi ha telefèric, hi ha ruta altre cop camí del Turbó, avere quina resistència té la peQue, perquè si jo vaig pujar ella també pot! – em deia el Sisco.

I dit i fet, canvi de ruta i a senterada direcció Pont de Suert!! 

El viatge s’ha fet amè, a més ja ens coneixiem la carretera. Aviat em sigut a la font de la Munia, on ens hem hagut de tapar com mai!  Eren les 8.30 i estavem a 9 graus, quin fred!! Fins hi tot les fulles tiritaven!!!

 

Ho hem acabat d’enllestir tot, em carregat motxilles i cami amunt! Haviem decidit que avui el cotxe no era tot terreny i es quedava a la font, així és que ja podiem posar una mitja horeta més al total de la ruta. I dit i fet, passada la mitja hora, arribavem com un clau a la zona de Selva plana. Alli em fet un petit mos abans de començar la GRAN aventura que ens esperava i sobretot la gran pujada pel barranc. Sisi, tot i anar amb la peQue haviem decidit pujar per alli, ella estava capacitada i aguantaria perfectament i realment s’ho passaria pipa!!! I així ha sigut!!!

 

 

Doncs au, després d’agafar energia i fer el gran mos tocaba gastar-ho en pujar, pujar i més pujar!!! La peQue s’ho passava d’allò més bé, i pels trams “d’escalada” era per on disfrutava més 

 

Després de fer un petit descans (portavem ja ben bé 1h30min) i fer quatre fotos per quedar constància em tornat a rependre el barranc!!

 

 

Allò semblava no acabar mai!! Vols dir que vam pujar per aquí?? – ens preguntavem amb el Sisco, avui se’ns feia etern i semblava no ser posible. Ell s’ho mirava cara avall i la Itziar cara amunt. Va mamàaaaaaa, que ja estem a dalt m’anava dient!! quin nervi, allò era un no parar!!!   

 

Després de tornar a fer una petita parada i mirar-nos bé el terreny em vist que ja no ens podia quedar massa, i efectivament al no res em sortit del barranc i em vist la gran U de la primera “ferradura” que haviem de coronar! Sense deixar-nos que en algun moment la petita havia de fer de periodista!! 

 

Ja està mamàaaaaaa deia tota contenta, ja veig la U que em deies!!!!  i és que realment no era per a menys, després de dos hores i  portar 3km podiem dir que era tota una campiona!

 

 

Així és que, em repirat fons i au que fa pujada!!!!! Alli només es veia cara amunt i amunt i amunt sense acabar mai, però realment m’ha sorprès amb un horeta em acabat de fer 1km i algo més!!!!

 

 

El Sisco arribava darrera nostre, casi treien la llengua com jo i dient entre nosaltres la resistència que portava avui la xiQui!!! Tot i que hem decidit deixar-ho allí. Era practicament la una del migdia i ens quedava 1h30 ben bona per poder coronar el turbó, se’ns faria de nit per baixar i seria molt pesat per a tots. Així és que, després de mirar, rumiar i parlar-ho em decidit dinar a dalt i després amb la calma baixar.

 

 

Després de dinar ens em relaxat, miravem els núvols, els cervols que passaven pels voltants i em fet fotos molt divertides però….

 

 

 

Era hora de tornar i fer cara avall!! Així és que amb temps i calma em anat baixant. La baixada ha sigut més dura, ja que les parts “d’escalada” li costava més a la senyoreta, però res que no fos manejable 😉 

Fins hi tot ens ha donat temps d’adonar-nos com una abella xuclava el polen!

 

Ens ho hem pres amb molta calma tot i que amb 3 horetes ja tornavem a ser al cotxe. Ha sigut una experiència molt divertida i sobretot en la qual he estat molt ben acompanyada, immillorable! Un dia amb familia que ens ha cundit molt, em après molt i ens ho hem passat d’allò més bé! Ara queda coronar un altre dia 

 

track:

 http://www.endomondo.com/workouts/t9q8RVQcDmI 

 

Cursa popular Antoni Camarasa

I bé, aquest cop tocava fer poble i anar a recórrer paratges que realment valien la pena. 
Ja portavem tota la setman preparant el «tute» que ens esperava aquest dissabte, les peQues junt amb la Reichel ja la van anar a tastar el dimecres i van marcar el recorregut. S’ho van passar pipa amb l’esprai rosa i avui realment saltaven com esquirols marcaven el camí tota l’estona 🙂

Eren les 17.00 i tothom a començat a aparéixer per a recollir dorsals. Em agafat el nostre i em començat a preparar-nos i fer quatre fotos abans de la sortida.

La sortida ens l’ha donat la dona del Torra (tal com jo la conec) o la mare del Bepo (com més us agradi :p ). Les peques ja estaven llestes, la Reichel i el Marcus estaven per alli per dir-nos adéu i retrobar-nos després i…. hora de sortida! Em agafat embrunzida i cap a travessar el barranquet i començar ruta. Ens han començat a passar cares conegudes com l’Ester, la Joana, la Noe, el Dani… i naltres al nostre ritme! Deu ni do com han començat les senyoretes!!

i Pim Pam… navem trobant les primeres marques de color rosa, enmig del cami m’explicaven com les havien marcat. Una que aguantava, l’altra que ruixava… que bé que ens ho vam passar mamà! deien… era divertit escoltar-les i era una manera més d’anar passant l’estona sense que s’adonessin que anavem avançant.

 

Aviat em arribat on hi ha el cruse per arribar al pou de gel o agafar l’altre cami. La pujada s’ha fet una mica dureta i ens ha costat una miqueta. Així que treien una miqueta la llengua, anant trampejant amb la camelback i «enganyant-les» de que ja acavava la pujada em sigut a dalt, realment tampoc ens ha costat tant!! 🙂

 

Aviat em arribat al planell i s’ha fet més amè. Anavem tirant sense donar-nos compte que començaven arribar els primers corredors!! Semblava mentida, tot just feia 45min que estavem caminant i alguns ja ens atrapaven!! Realment un gran nivell, però elles s’ho passaven d’allò més animant-los i avisant-me que venia un corredor per tenir temps suficient de buscar un bon lloc i tenir una gran visió per a poder començar el meu reportatge 🙂

 

Després del Dani encara em tingut un petit marge per les xiques agafar directa i jo poder arribar a la carretera, tenia més visió i podiem avisar al Toni que s’havia equivocat! Anava tant capficat en els seus pensaments que havia tirat amunt enlloc d’avall 🙂 Han començat a passar un rere l’altre sense parar i el Marcus ha tret el cap! 🙂

Deu ni do la presencia que teniem avui de Tremp Runners!! La càmara no parava de disparar i que bé que m’ho passava!! Tot i així, anavem tirant sino encara fariem fer tard a l’escombra que portavem al darrerra 🙂 Així és que hem passat la part dels ametllers de tendrui, em aparegut a la carretera, em baixat cap al riu i em començat a passar la part divertida del costat del barranc on ens hem tornat a trobar més presència de TR!!!Alli ens ha enxampat la Raquel i quina alegria que portava la Tuixén! No es podia creure que la seva mamà ja l’estava enxampant!! 😉

 

Aviat ens han acavat de passar tots i em començat a treure el cap al 1er abituallament que ens esperava! 

Alli les peQues han repostat liquid, han acavat  de passar quatre cares conegudes i em decidit que era hora de tornar a agafar el ritme que portavem 🙂

 Així és que han tornat agafar la directa i amunt! Em decidit que com que ja es coneixien el cami i el de caminadors era massa «aborrit» fariem la de corredors i la veritat és que ens ho hem passat d’allò més bé. El pujar i baixar era divertit i les vistes que em començat a trobar a les gesseres realment m’han sobtat. Era una meravella tot el que teniem al davant i els corriolets que haviem de passar eren molt molt entretinguts!

 

La veritat és que quan no me’n donava compte les senyores ja em treien un pam i ja les tenia a la última pujada que ens quedava! Eren unes fieres costa amunt! 

Tot s’ha de dir que la senyalització de quan venia una gran baixada venia molt bé! De repent veies que les dos es paraven i deien MANS!! jejejejj, ens ho passavem molt bé a les baixades! Una al davant, una al darrera i la Olga al mig preparada per a baixar com si estessim patinant! Tot i que hi havia trossos que preferien ficar-se a correr i escapar-se de mi!

 

Aviat em acavat de pujar i baixar i disfrutar de les últimes vistes abans d’agafar el cami dels cavalls. Només ens quedava una última pujada per arribar a la gran baixada fins al barranc! Realment s’ho han passat pipa en aquell tram, tot i que els nuvols i trons ja feia rato que ens amenaçaven de moment la cosa anava aguantant!

 

Aviat em estat al cami dels cavalls i PAM! pluja al canto! Ens pensavem que no seria gran cosa, el Jordi ens deia que marxava cap a l’aragó, ens ho miravem i repetiem que marxava, però coi que equivocats anavem!! En el moment menys inesperat ens ha agafat i de quina manera!! En tres segons em començat a estar xopes i les nenes no s’havien on posar-se!! De cop ens ha aparegut el Diego que venia a recollir-nos. Ens quedava poquet per arribar però realment allò pintava malament, així que hem montat al cotxe i els ultims 2-3km que ens devien quedar els hem fet amb cotxe. Hagues sigut divertit poder-la acabar, però realment les xiQuis haguessins acavat massa xopes! Aixi és que ens hem aconformat i sobretot hem agrait moltissim al Diego i la organització que tinguessin el gest de pensar amb elles!!!!

Així és que aviat hem sigut a la meta. Alli la gent ens ha aplaudit igual i animava a les peques de que ho havien fet molt bé! i realment estava molt orgullosa d’elles, les parts més complicades, tota la cursa dels corredors i els corriolets més enrrabessats ho havien passat com si ho fessin cada dia! Veure-les disfrutar d’aquella manera, cridant i animant-se entre elles de que VENGA QUE TU POTS!! no es podia pagar ni comparar amb res, així és que com sempre, m’emporto una experiència molt positiva més al sac.

Sembla que no, però poc es va emplenant! Ja portem un bon curriculum no creieu??? 🙂

i com no em podia deixar la part més important…. Les GRANS classificacions! A destacar de Tremp al Dani amb la part masculina i a la Raquel la part femenina! Han fet una gran cursa i que més bé que animar als nostres??? Seguiu així i arribareu lluny! 🙂

Us deixo una part del track marcada, he començat a grabar tard (ja haviem travessat el primer barranc) i l’he parat just al començar el cami dels cavalls, però les parts xules si que les hem pogut marcar!

 

el track:

http://www.endomondo.com/workouts/lENcMblOTd4

I fins aqui l’experiència que he aconseguit avui. Com diu l’Alvaro, potser algun dia em veureu correr, però segurament serà per enxampar-vos amb una gran panorama per poder-vos retratar  🙂

La meva passió és descobrir territori i poder retratar, així que… quina millor manera que poder-ho fer acompanyada dels meus???

Salut i Non Stop! *

II Marxa a Lles de Cerdanaya. Espai Kilian 2o12

Avui m’esperava una experiència nova, una aventura més al sac que de ben segur podriem explicar!
Ahir a la nit ja rodava i rodava mirant i remirant el temps que ens faria per la Cerdanya, i la cosa no pintava massa bé. De bon demati ja ens donaven 6º i no hi havia intenció de pujar gaire més de 14º, així és que una bossa «d’hivern» ja la tenia preparada.
El despertador sonava als 4.30 del mati, no m’ho podia creure, un diumenge em llebava amb aquella hora per a preparar-me una caminada… anys enrera era per tornar de festa! jejejj
Als 5.15 ja tenia abaix esperant a la Reichel, el Marcus i el Jesus per enfilar-nos port del cantó amunt. Quina mandra tantes curves,pensava!!!
I res, als 7 i poc ja estavem allà. La veritat és que el fred apretava i poc després d’anar a recollir els dorsals me col·locat pantalons llargs, per sota els curts i si feien nosa ja els treuriem! però la Reichel… no es treia el fred de sobre! S’ho mirava i remirava, amunt i avall, un costat i l’altre….

 al final ha pres la decisió de no fer-la, no estava al 100% i no calia jugar-se-la a la força. El Marcus ha sigut el 2on així es que ens hem quedat jo i el Jesus. Però sempre és millor una retirada a temps que una retirada forçada oi? 
Mentre esperavem i feiem temps, els vikingos han arribat! ja ens extranyava que no apareguessin!

I bé, eren les 8… les 8.15…. i ningú ens deia res de si ja podiem sortir. La sortida la teniem als 8 però se’ls hi ha retrassat tot i fins les 8.30 no em sortit. Ens han donat quatre indicacions de com trobar el camí marcat i apaleeeeeee, cameeeeeeees:)

El temps continuava sense acompanyar però amb el paravent i ben tapada aviat agafava calor! A la primera pujada em quedava amb els meus pantalons curts, si no no anava agust. I xino xano feiem cami a Viliella, el primer poble que haviem de passar. Mentre arribava al poble els primers corredors ja m’enganxaven, però m’era igual, anava com sempre, amb la mentalitat de portar el meu ritme i poder acabar-la bé.

Anava amb un bon ritme, i ara venia la part més dura (almenys per mi). Mentre deixavem Viliella al darrera amb el primer habituallament ens enfilavem roca amunt per fer cami cap al REfugi cap de Rec. Allò em començava a sonar a la vertical (encara la tinc molt marcada). Era enfilar-se roca amunt sense parar, no valia la pena  ni aixecar la vista perquè només es veia que roca!!! M’hi he degut d’estar un quart d’hora ben bo, però després ja ha començat  a canviar el paisatge, que si part boscosa, tal·la d’arbres i el cartell que m’indicava que ja faltava menys per arribar!

I mentre observava de tot una mica, un filet de veu deia el meu nom. Gilbert??? Siiiiiii!! per fi em passava una cara conegudaaaaa!! Portava unes 2h les quals encara no havia vist cap dels meus Tremp Runners, i això era d’agraïr! Com no, no podia faltar el reportatge així que he començat a disparar la càmera

i entre dispara i animar….. ens em desviat!! sisisisis, ell em preguntava cap on era, jo tira amunt i resulta que anavem mal encaminats!!!! Després de tornar a renganxar el cami que tocava, ja ha ficat la directa però jo ja anava amb més entusiasme. Ara faltava la Sandra i el Jesus. I es que realment, anar trobant els teus recomforta molt quan portes estona sol 🙂

Em continuat bosc amunt a través de la pista forestal que teniem. Estava molt «pobrot», hi havia bastanta tal·la d’arbres, però mentretenia fent fotos originals (almenys per mi) i aviat he trobat l’última fita on em deia que ja estava aqui el 2n refugi i l’avituallament!

i pim, pam, pum! Aviat em sigut al REfugi cap de Rec! Alli em posat el primer segell al control, em repostat i m’he trobat amb el Jesus. Després de quatre segonets tornavem agafar la directa que ara venia baixada!

Aqui al refugi era on es bifurcaven les opcions, els de 16km continuavem per la curta i els de 30 havien de tirar cap a la dreta, però la veritat és que no podia tenir pèrdua, estaba tot molt ben senyalitzat!

Em tornat a entrar a zona boscosa i cara avall. Anava fent la cabreta i fotetes per passar l’estona..

I altre cop sentia un altre filet de veu: Olgaaaaaaa!!! Era la sandraaaaa!!! Siiiii per fi la veia!! Arribava treient la llengua pobreta. Ha decidit baixar el ritme una estoneta i em fet un bon tros juntes! Anavem petant la xerrada i era tot molt més amè, però m’he adonat que ella necessitava més ritme, està acostumada a més així és que amb tota la confiança del món li he dit que anés tirant, que no m’esperés. Ja ens trobarem abaix això no té pèrdua! i en un tres i no res l’he perdut de vista.

Després de passar una bona estona, ja queda molt menys per arribar a Aransa, i en un tres i no res hi he estat. La veritat és que ho portava molt bé i se’m estava fent tot molt amè. Alli teniem el 3er abituallament amb aigua, aquarius… i més cosetes. Després de reposar 2 segons he decidit continuar, em trobava bé i no tenia necessitat de parar així és que poodiem seguir!

Aviat he deixat el poble enrera per arribar al cementiri, que era la partida de referència que teniem. Realment era tètric però la foto que he fet m’encanta!

Aviat em trobat l’última fita on ens marcava el cami fins a Lles, així que ja quedava menys, portava quasi 14km així que li’n nava de dos. Mentre anava caminant he trobat llocs super xulos!! Una església derrumbada, unes cases enmig del no res i uns paisatges enamoradissos!

i trinco tranco no m’he adonat que ja hi era!! Només em quedava passar l’heliport de Lles i ja tenia l’entrada al poble! Així és que després de 16km amb 3:38 podia dir que per avui ja n’hi havia prou!

Alli tenia ala Raquel, Marcus i Jesus que m’esperaven per agafar el cotxe i marxar, estavem tots ben cansats, però a sigut una experiència molt positiva!

Al mati m’havia llevat amb molta mandra i amb dubtes de si l’acabaria, però el fet d’anar sola i anar-me trobant als meus crec que és lo que més m’ha reconfortat per tirar i no parar! La veritat és que el fet de millorar temps per mi ja és molt!

Un gran dia amb una gran experiència! I fins la pròxima 🙂

Aqui us deixo el track:

http://www.endomondo.com/workouts/j7Ul7Nhf620

Des de la Múria fins la vall del Turbó

Aquest cop tenia una companyia molt especial, ELL 🙂

Feia dies que per ahir haviem planejat una sortida de les «xules» que li’n dic jo. Després d’unes grans vacances i el relax que haviem agafat aquest dies s’havia de tornar a posar el cos a to! 🙂
Si, el temps no marcava massa bé però després d’haver-ho mirat i remirat mil vegades la nit anterior, vam acabar decidint que preferiem passar fred que no la calor infernal d’aquests dies, així que dit i fet!
Als 8 del mati (si, no vam ser gaire matiners per ser que teniem una hora de viatge, però tampoc portavem pressa) vam agafar les coses i cotxe amunt! Vam passar Pont de Suert, les Paüls, la Múria i finalment vam arribar a la font del «merendero de la Muria».

font de la Múria

gran «merendero»

Primer vam dir de dixar el cotxe alli i començar l’aventura, però encara estavem una mica adormits i al veure que una pista seguia cami amunt vam decidir pujar amb cotxe una mica més. Però que aviat se’ns va acabar allò!! Tot era ple de forats, esquerdes… el pobre ibiza anava boig! així que el vam deixar aboradet i motxilles al coll!

Vam començar a caminar i ben aviat vam ser al planell de Selva plana, des d’on ens vam desviar cap a la dreta i començar el caminet marcat amb les fites. Allò feia pujada i més pujada i és que realment amb poquets km ens esperaven uns 200m de desnivell. Finalment vam trobar la última fita que ens començava a marcar el cami que descendia per un bosc enorme on el que ens tocaba era travessar barranc amunt. Realment hi havia altres alternatives, però sent sincers, aquella era la més rapida i on es podia fer més la cabra. Hi havia pedres gegants on a trams s’havia d’escalar, grans forats i grans batalles amb exèrcits de mosquits però realment va ser divertit pujar per tot aquell barranc!!

el gran barranc

semblava que no s’acabes mai

Añadir leyenda

ELL 🙂 Vam fer una parada tècnica i després a continuar. Jo anava avançant, avançant…. però… on és el final????? no hi havia manera de que aquell barranc acaves!!! grgrgrgrg només feia que veure pins pins i més pins! ni muntanya ni roca ni re! a moments pensaba que realment havia agafat malament el cami, les fites eren tan escasses i amb tanta diferència de metres que realment amb les bifurcacions que es podia trobar dins del barranc no era massa complicat perdre’s, i amb una experta com jo… pos ja direu! Finalment vaig poder divisar el final del barranc i on ja es començava a veure algo més que pins! Cresta est del circ del Turbó Al deixar la zona del barranc podiem començar a divisar la cresta est del circ del Turbó. Ara tocava coronar tots aquest metres que es veien fins amunt, i com que no tenia ganes de fer-ho per el caminet que seguia barranc amunt, tot i que ara era més zona de roca, volia desconectar-me d’ell, així que vaig decidir fer la cabreta i fer la pujada coronant les crestes que tenia pel costat.  Pujant cap al circ I amunt, amunt… casi ja coronavem el circ!!!! Pensant que ja arribaria al final, però que equivocada estaba! Després d’haber coronat el que si que hi vam trobar van ser les nostres grans amigues les vaques però… teniem una coronació més! Alli no acabava tot, dish! a dalt al circ coronat i acompanyats de les vaques Mentre miraba cap on havia de tirar..( feia estona, que al desviar-me de les fites les havia perdut de vista!) em vaig adonar que cada X km em trobava com uns turbonets de ciments, a hora d’ara encara no sé que són però em van cridar l’atenció. els turbonets que li’n dic jo i després de fer les 4 fotos … tocaba tornar a coronar, així que cames ajudeu-me amunt que fa pujada! Allò em començava a recordar la vertical de capdella, però això si sense crono! jejej arribant a la zona planaaaa, ultima coronació Finalment haviem coronat, i ara venia un bon tros de pla! així que vam anar tirant amb més ritme i entre vaques altre cop, fins que va arribar tornar a baixar uns metres. Allò ens portava a la vall del turbó, de fet ja el veiem feia estona a la nostra esquerra i ara ens quedava just a sobre! Però encara quedava estona per poder-hi arribar!!!  Vam parar, ens ho vam estar mirant.. i vam decidir que per aquell dia ja n’hi havia prou. Al no estar tant acostumat a caminar les cames comensaven afluiaxar una mica i realment jo començava a estar una mica cansada, tot s’ha de dir! Si més no hi ha molts més dies per poder-ho coronar! Així que vam fer una llarga parada per dinar, agafar forces, fer fotos fent les cabretes i avall que fa baixadaaaaaaa!! fent el pallasso i fent de model entre tanta bellesa muntanyesca! 🙂 Realment les vistes que teniem, això si que ho tenien, IMPRESIONANTS»!!! Havia valgut la pena!! impresionants vistes I apale, avall!!! fins no haber arribat al barranc altre cop, realment vam baixar com cohets! el barranc va ser una mica més dur, amb tot el cansament que arrosegavem, però tot i així va ser soportable. Per acabar vam fer quatre fotos a flora realment curiosa i cap al cotxe que ens esperava!!!! la flor que més em va cridar l’atenció els petits abrets que li’n deiem naltres i un últim detall, és una zona molt boscosa on deu ser molt abundants els bolets perquè… guaiteu que vam trobar!! ben curiós!  I ale, després d’haber acumulat aproximadament uns 800m de desnivell amb 14km amb 3 horetes, podiem dir que haviem fet feina! Salut i Non Stop * Gràcies per acompanyar-me en aquest GRAN dia!! 🙂 T’stim*

La 4 rocs!! La primera de Figueroling :)

I avui tocaba fer poble, demostrar que sóm del pallars! J

A Figuerola havien planejat una gran cursa que prometia molt i a la 4 rocs que estavem apuntades. Als 7.15 em gafat el cotxe amb la peQue i la Joana i cap a Figuerola faltava gent! Sobre les 7.30 arribavem i recolliem dorsals. Tot just acabavem d’enllestir motxilles, càmeres, les ganes de caminar… i aviat ens ha tocat l’hora de la sortida. Alli teniem a la xica ben preparada i el Marc apunt de tirar del Trabuc! i PUM! El tret de sortida ha sonat i la xica no posava fre!

 Realment ha començat amb moltes ganes i em nat fet trinco tranco. Hem començat a passar per la voreta del riu (que ve que si estava tot ennuvolat i fresquet), l’hem travessat tres o quatre cops, i realment anavem trobant grans racons curiosos. 

Navem tirant xino xano sense adonar-nos practicament que ja portavem estona caminant. Em arribat al punt on ens esperava el Gaspar, alli portava el control dels cotxes. Haviem de travessar carretera i ell s’encarregava de parar el transit si feia falta. Alli em començat una de les primeres pujades considerades fins arribar a l’estany de basturs, realment no s’ha fet pesat i al arribar a dalt i veure el gran abituallament que ens esperava amb aquells nois tan “campexanos” ens ha fet agafar anims. 4 gominoles, repostem dipòsits, la peQue descansa una mica i sant tornemi que ens espera el pròxim. Això si, sense deixar-nos de fer fotos que realment valia la pena!

els campexanos! 🙂

I trim tram trum, aviat començaven a passar els primers corredors!!!

el xavi!

el Gilbert!

el Berbe!

el Rafa

la gran corredora 😉

el cuberes i el crespo 😉

Badia!

més Badia!

el Robert

L’Oscar i el Bacardit

l’Uroz

més Badia

el Santi i l’acompanyant

la Sandri i les seves ungles 😉

el Dani

Realment era maco començar a veure passar gent “teva” i poder-los animar. Tots ho han agraït fins hi tot algun animava a la peQue perquè continues endavant!! 

gràcies Robert!! Llavors portavem prop de 7,5km i estavem apunt d’arribar a Sant Romà. Alli ens esperava un altre gran abituallament. Que si melo, sindria, platan, aigua, aquarius… i com no GOMINOLES!! Que pipa s’ho passava la xica!  Aixi que em posat les piles altre cop, i la senyora amb un pal “mig mangat” a la Joana encapçava la caminada altre cop.

Non Stop *

Em començat  a passar per llocs emblemàtics. Cases abandonades que cridaven l’atenció, el gran paisatge que ens envoltava… i aviat han tornat aparéixer cares conegudes. Han aparegut la Eva, la Mireia, la Natalia… ens han acompanyat una estona, però aviat ens em quedat enrerra. Evidentment portaven més bon ritme i la peQue començava a afluixar. Començava a tenir calor aixi que l’he ruixat i ben fresqueta s’ha quedat! La Joana com era d’esperar en tot moment esperant!

una gran companyia! Poc a poc i fent una altra pujada, em pogut arribar a la gran ermita de les Esplugues. Hi havia uns banquets a la hombreta… que realment cridaven l’atenció, però haviem de continuar. Ja quedava menys!! Trinco tranco em nat fet, i aviat hem arribat a conques.  Alli ens esperava un altre gran avituallament on aplaudient i animaven a la peque per ser tant valenta, realment l’ambient que hi hem viscut a sigut com un més de casa i és d’agraïr! Com no podia faltar, altre cop gominoles (com veieu m’ha fet molta gràcia trobar-ne), s’ha posat les botes i amunt que fa pujada. Tot i que abans de sortir altre cop em fet fotos a les campanes MICAELA de l’any 66, realment eren espectaculars!! Era la última pujada que ens quedava per arribar a l’ermita de sant Bartomeu i finalment veure el cap del Bolet!! Em pujat i pujat! Semblava que no s’acabava maiiii!!  Finalment em arribat a dalt i em nat planejant. Tira que tiraràs hem arribat a Sant Bartomeu. I aquí una gran sorpresa, la Joana ens la tenia preparada i amb dos segons tocaben les campanes amb la peque! La veritat que s’ho han passat pipa!  ! I després d’aquest gran moment ha aparegut el cap del bolet, ens quedava només la baixada i ja treia el cap l’arribada de meta i les piscines que ens esperaven! Aquesta baixada si que s’ha fet curta de veritat!!! Amb un tres i no res em sigut a baix, tot i que no em passat desapercebut el bolet, em fet rapid 4 fotos i avaaaaaaall que ens esperen!! Alli ja hi havia gent que tornava animar a la peQue, realment una dels pocs dels més petits que l’han fet sencera i que contenta que estava, mamà m’estant animaaaaan!!! No s’ho creia!  Ho hem aconseguit, em arribat i senceres!! Em fet backup de la tarjeta amb el Jordi i a l’aigua patos! Les piscines ens esperaven, i realment després de fer 14km amb 3:56 apetia de veritat! Aixi que ens em quedat una bona estona a Figueroling Beach com jo li dic i cap a casa que estem rendits!! Realment ha sigut un gran mati, una bona estona i una molt bona cursa, com ja us he dit enhorabona perquè no ens ha faltat de res!!!! Salut i Non Stop! * Us deixo el track: http://www.endomondo.com/workouts/m1kNvIWtm_o

4ª correpallars: Cuca de LLum

Després de calentar motors de bon dematí i pujar fins el roc del neret (les antenes) Havi arribat el moment de la veritat, els preparatius per a començar la Cuca ja estaven llestos.

Eren les 6:45 de la tarda i la furgo del marc ja anava a tope! Gent, nervis, motxilles… semblava que la Olga marxés de casa! jajjaj.

Em arribat a Talarn amb un plis plas, em fet la recollida de dorsals i ens em començat a refrescar per estar llestos. Feia molta calor, tot i que portavem aigua suficient per almenys poder arribar  fins a santa Engràcia em preferit ficar-nos xopes abans de sortir, d’aquesta manera la pujada no se’ns faria tant pesada (em pensat).

Així és que després d’unes GRANS fotos, començava l’aventura!

i …. el tret de sortida!!! Va ser una sortida molt emocionant! Càmares, amics, gent.. tothom estaba alli per animar-nos i la veritat que això fa que tiris molt més. Xino xano amb la Laia vam passar el barranquet, i vam nar pujant com cabretes muntanya Santa Engràcia. Amun i amunt, tira que tiraràs vam nar fent. Alguna que altra parada necessitava, realment la calor m’estava matant, em vullia tot i no podia malgastar l’aigua que duia. No l’havia fet mai i no sabia el que necessitaria. Tot i així Talarn i l’acadèmia cada cop estaven més lluny i Santa Engràcia ja ho teniem aquí!

i pim pam pum, després de l’última pujada ja erem a dalt! no m’ho podia creure amb una horeta i poc ens haviem plantat a Santa Engràcia, realment em vaig sorprendre la canya que em va arribar a posar la Laia, prò la vaig aguantar i alli estavem!

Aquesta foto em va animar molt, realment era un gran detall.

Un cop passats per l’abituallament, tocaba refrescar-nos altre cop, l’aigua que portavem a sobre des de Talarn feia estona que ja no en sabiem res! Així que vam decidir posar-nos xopes de dalt a baix si més no, fins que es fes fosc aguantariem millor, ja no quedava massa i calculavem que als 10 encara estariem xopes! (i no vam calcular malament)

i ale, després de prepar-nos altre cop, lligar bé els pals i posar-nos motxilles era hora de tornar-nos-hi a posar! Continuava fent molta calor, de fet no ens va abandonar de tota la nit, però anavem ben preparades! jejej. Vam començar a trobar la gran senyalització dels cuquets, tot i que encara no era fosc era maco trobar-te’ls, realment la senyalització un 10!

verds i vermells, d’aquesta manera esbrinavem la difultat, o almenys jo! 🙂

i va arribar el gran moment, tocava posar frontals i fer la gran baixada fins al barranc de Gurb! Realment alli vaig disfrutar com una nena petita! Fent saltirons de roca amb roca i passant els corriolets, mentre de repent veiem els primers corredors que ens atrapaven!!

Així que…. les samarretes dels Tremp Runners començaven a lluir i els havia d’agafar, vaig agafar una bona posició a la primera baixada i foto va foto viene! No els vaig poder agafar tots, n’hi havia que amb ells frontals no distingia qui eren fins que no m’havien passat, però lo que compta és la intenció no??

i comencen a passar

el Toni

El Gilbert

l’Antonio (tot i que no es veu molt bé)

el David

el Xavi

l’Albert

el Marcus i la Reichel darrera

Redeu quina canya portaven!!! però realment era molt bonic poder estar allí per animar-los, tot i que només per segons però vaig disfrutar moltissim! i bé, arribava el final de la baixada, després de passar-nos les grans roques del barranc i refrescar-nos (com veieu sóc persgona de molta aigua, jejeej) tocaba la gran pujada fins a Gurb! Allò ja no era tan «agradabble» però poc a poc i bona lletra sabia que podia, així que xino xano vam nar pujant. A mig camí vaig tenir els ànims de la petita, la tenia al telèfon i em preguntava que perquè respiraba extrany!! jajajjajaja, estic fent la cursa nocturna, li explicava i ella em deia que aquella si que no m’acompanyava, que era moooooolt llarga! Després de fer aquesta paradeta i tornar a tenir els ànims que necessitava per arribar, anavem arribant a Gurb! Podia apreciar tot un caminet de cuquetes que anaava deixant al darrera, realment era molt bonic en plena nit veure tots els frontals movent-se.

I als 10:15 ja erem a Gurb, haviem pogut passar el tall horari i haviem de continuar! Ens quedaven unes dos hores llargues per a poder arribar, però el tros de carretera que ens tocava fer ens deixaria recuperar! Poc a poc vam arribar a les vinyes, ja veiem TREMPP, TALARN!!! per fiiiiiiii tornavem a tenir vistes de lo que era casa nostra! 

tot i que la foto molta calitat no té, allò és Tremp.

i apaleeeeeeeee, baixem les vinyes, tornem a passar corriolets, alguna que altra caiguda i ja sóm a l’últim abituallament! Estem aprop de Sant Sebastià i el Peró ho té tot apunt per anar tirant fotos. Ho passem una mica de llarg i ens diu que encara ens queda de 3a4 km!! Com???? però si Talarn ho tenim aqui al costat, pensem!! i ara ens n’adonem…. em de tornar a baixar corriolets i agafar el cami que puja de Tremp fins a Talarn, quan el vols fer a ppeu….. això és un timo diem!! jajajajajajaj. estem cansades i sembla que no arribem mai al lloc, donem molta volta però finalment veiem les llums de talarn a la carreteera! Ens ha costat però estem arribant!! i au, com que no em pujat prou…. amunt que fa pujada! Em de travessar tot talarn per arribar a al meta! A l’arribar a la plaça del poble ens tornem a refrescar, però ni així tornem en si, relament estem exhaustes! Finalment veiem el «podi»! em arribat i alli hi ha gent que ens esperar per animar-nos. Realment l’entrada va ser molt maca, tots aplaudint i veient a la teva gent! Després de 5:20″ podiem dir que l’hem finalitzat!!!

I em arribat a temps per la Reichel! Algo em deia que pujaria al podi i efectivament, havia quedat 2ª de la categoria femenina i just llavors li feien l’entrega de premi!!! Enhorabonaaaaaaaaaaaaaaaa

I ara si que ens haviem merescut un bon sopar!!! 🙂

Resultat: va ser una gran experiència on realment vaig disfrutar molt! alguna que altra molèstia al genoll (sembla que no hi hagi manera que marxi) prò tot i així em va agradar molt! estaba contenta d’haber pogut passar aquest cop el tall horari, i sobretot d’haber arribat sencera! Potser la crònica no esta al 100%, estem just al dia després i la recuperació es lenta però la satisfacció inmensa! Així que ….. UNA MÉS AL SAC! 🙂

I fins aquí hem arribat!  Ara a per la pròxima! Non stop! *

Cami dels cavalls nocturn

El dimecres passat vam fer la sortida del cami dels cavalls nocturna.
No és que fos especialment difícil, però la companyia va ser diferent. La petita després d’haber finalitzat el seu curset de natació i amb la seva entrega de diplomes, em va acompanyar en tot moment. Estava realment exhausta de tot el dia però va aguantar com una campeona fins l’últim moment. Entre la mare de la Laia i jo al final l’anaven «arrosegant», els últim km van ser pesadets per ella però tot i així amb 1:12h vam ser al punt de tornada.
Relament hi va assistir moltissima gent tot i que només algun «privilegiat» es va endur foto meva jejeej
Una historieta més per explicar i una gran nit per probar els frontals!
Crònica curta però intensa 🙂

Cim del Montsent amb la peQue!

Ja ho portava de cap  tota la setmana, i el dissabte estava destinat a coronar, però amb una invitada molt especial, la peQue!

Així és que als 6.30 del matí hem agafat cotxe i carretera capdella, als 7.30 ja erem allí, llestes per agafar el telefèric i enfilar-nos roca amunt.

Ens em efilat pel carrilet i tirar que tiraràs! Em començat a trobar el gran paisatge, que si túnels (cosa que no li feien massa gràcia) que si on guardaven abans els ramats d’ovelles.. (em sembla que era aquesta la utilitat) i així em anat tirant sense donar-no-se’n compte que practicament erem a la cabana del pastor

. Em esmorzat amb tranquil·litat i em decidit que era millor tirar costa amunt, total haviem de fer-ho igualment…. Així que em retallat una mica de trajecte. I enfila que enfilaràs! Renoi com costava fer passes cara amunt, però no hi havia qui l’agafés!! Jejejej

Em estat entretingudes entre grans vistes, un gran acolliment de part de les vaques , cavalls i la gran presència de les àguiles! Quin gran animal per no parar de mirar el seu bol.

aqui hi ha 2 pardalets que són difícils d¡apreciar

I això anava fent costa amuuuuunt!!! Em començat a arribar a la part rocosa, res de comparació però que bé que ens ho hem passat fent de cabretes!! Semblaava que el temps no ens volgués acompanyar, però com que no es veia res greu em decidit continuar. Renoi quina marxa portaba la petita, entre roca i roca em desapareixia dient-me que no le’engannyés!! Quina agilitat! Jejejej.. allò semblava que no s’acabés mai!

Roca roca i roca i….. pam! Em vist el petit passadís i sabiem que arribava la GRAN final! Ja començaven a treure el cap, ja podiem veure les dos banderes que entrevolaben mig en els núvols! Quina gran satisfacció!

Em acabat de pujar en un tres i no res! Feia molt vent i de tant en tant es notava les ventades, així que em dinat rapid i avall que fa baixada! Però això sí, sense deixar la nostra petjada! Fent fotos com cabretes J

tot i que hi havia nubolades, alguna que altra vista em pogut treure! això sí, hi havia petits detalls que realment valia la pena haber arribat a dalt!!

això eren fragments de roca que anavem traspassant

algunes vistes que s’han deixat veure

tot i que els llacs s’han amagat aquest cop

La baixada ens ha costat més, però com que la “senyora” no volia perdre el telefèric de baixada, em agut d’apretar el “culet” per a poder-hi arribar. Realment  estavem exhaustes, però un últim esforç era el que quedava! Tot i així ens ha sobrat mitja hora, així que us podeu imaginar la canya que hi hem posat.

De tota aquesta crònica ne’m tret moltes coses l’una de l’altra. Em rigut, em plorat, ens em barallat, em cridat i fins i tot en caigut de cul, però ningú ens treu la GRAN satisfacció d’haver-la coronat juntes, d’haver-nos esforçat juntes però sobretot JO em quedo amb el gran esforç que ha fet la petita per fer-me continuar, per tirar i no abandonar!

Això és tot per avui!! J ara toca preparar-ne una altra!! Non stop!

La 3ª al sac! Ha costat prò conseguit! Vertical Cabanera

Apale i una més al sac! 
Ha sigut molt més durillo però pas a passet em arribat a la cabana del pastor.
Hem començat el dia als 7 del matí carretera capdella, així que als 8 ja recolliem el dorsal.

Encara ens quedava 1 hora ben bona per a la sortida de les dones (els homes sortien un quart més tard que nosaltres) així que hem decidit fer una mica més amena l’espera. mireu mireu que bé que ens ho montavem!

i bé, després de fer el «tontet» ens hem fet les 4 fotos oficials i el tret de sortida!

Així que la Silvia, la Laia, la Raquel, la Joana, la Sandra & moi ens hem posat a primera fila per fer la gran sortida! Ben aviat em deixar de córrer almenys jo, mentre que la Raquel i la Sandra ja començaven a posar distància!

I apale, amunt amunt que això comença a fer pujada. Em anat pujant poc a poquet però ben aviat la Laia ha posat el turbo i l’hem deixat tirar, ja t’agafré li deia… Cosa que després ha sigut impossible, però xino xano amb la Joan i apale. Anavem pujant mentre començaven avançcar-nos els corredors! Allò era un caos, així que hem decidit fer-nos a un costat i deixar-los passar, d’aquesta manera no barravem el pas a ningú. Poc a poc anaven passant, i anaven apareixent Tremp Runners! Sí, per fi podiem animar als nostres! El Lluis, Xulillo, Tintoré, la Carme…. entre d’altres

Poc a poc, he anat deixant de fer fotos, aquest cop encara no havia arribat a la meta i em quedava molt per pujar encara. Xino xano amb la Juanin em anat fent, i poc a poc arribavem més amunt! Els 1000m restants de desnivell ja treien el cap! Ja només faltava arribar almenys fins els 730!!! 🙂

Em arribat a dalt, però tant exhausta que em decidit acabar alli, per aquesta vegada ja n’hi havia prou, ja haviem recorregut molt i estavem satisfetes de la nostra feina. Si que em pujat una mica més amunt amb la Gemma Martinez i el seu pare per a fer quatre fotos i esperar els grans corredors que havien tirat amunt: Laia pociello, Raquel Colom, Marc Molano, Juan Marti Ramoneda…. i així poder observar la sagrada muntanya del Montsent!!!

Tot i que no es veuen són la Joana, la Gemma i el seu pare.

I ale, després desperar i contemplar el Montsent el temps suficient per a recuperar-nos tocava la gran baixada altre cop, m’ha costat molt més arribar a baix però pas a pas i amb constància ho he aconseguit. De mentre anava gaudint de les grans vistes i el GRAN desnivell 🙂

Doncs au, l’arribada justa per l’hora d’entrega de premis, menjar una miqueta i cap a casa que ja és hora.

La veritat que avui ha sigut una experiència totalment diferent als altres cops, ha sigut «durillo» i es resistia però he aconseguit almenys arribar a la primera meta que tenia! Com diu la Reichel, la montanya no es mourà d’allà i jo dic que tinc més dies que llonganisses per fer el cim!

Fins aquí la crònica D’un gran dia!

2ª cursa correpallars: Trinxeres Sant Corneli

i dit i fet que ja hi som! A per la segona! ahir a la tarda vam anar a fer la recollida de dorsals i vam començar a calentar motors per el segon gran repte 🙂

i dissabte som!  tot i no està molt «catòlics» em aconseguit arribar-hi. als 6 de peu i cotxe amunt que ens esperen! em començat a posar la directa al nostre ritme i com a formiguetes em anat pujant… 

Laia ja es veu el llac, Laia estem al pinar!! Euforica li deia que ja estavem a mig camí! Els ultims passos ens anaven costant però cada cop el desnivell que faltava era menys i això ens animava a tirar endaavant. vaaaaaaa que si no ens enxamparan els corredors li deia! 🙂 i finalment em arribat a dalt! Realment amb molt bones sensacions i gran satisfacció sobretot per haver-hi arribat!

Sóm a la creu, sóm al destí!! Apale amb el gran avituallament que em tingut i la gran organització em fet un tastet per esmorzar i animar a tots els corredors que començaven a arribar! Increïble les sensacions i l’ambient que s’hi arriba a viure.

Lo millor del dia? Tret del fet d’haber arribat al cim per fi tenim foto dels Tremp Runners corredors i caminadors junts!!! La més bona?? El Tremp Runners Girls by Vikingo 🙂

Doncs apale, aquesta és la crònica d’avui! Ara a l’espera de la setmana que bé, vertical cabanera!!!

Gràcies per la gran organització i montar unes grans experiències. Jo em quedo amb aquesta 🙂

Que si, que no….

Mai es pot dir un NO rotund, per molt que et dolgui.. Eren les 4.30 de la matinada (Sí, som molt matineres :p) i la Reichel em confirmava que no hi podiem anar. Hi ha més dies que llonganisses he pensat i altre cop a dins del llit..

Als 11.30 menjant-me els remordiments m’he llevat decidida a anar-hi, així que carretera i manta. Amunt amunt i més amunt estava, quan la Reichel m’ha trucat que on era… a la vertical li he dit. Espera’m, ara pujo! I dit i fet com una fletxa la tenia a Capdella 😉 

Mentre l’esperava anava contemplant les immenses vistes que arribava a tenir davant meu..

Això és tot el que tenia al meu abast. 

De mentre tenia una petita formiga que anava obrint camí amunt davant meu. Raqueeeel…!!! anava cridant però ella res… amb la seva música i desviant-se del «atajo» que havia agafat jo.. sort n’hi ha que en aquestes terres tots els camins donen al mateix lloc, eh? ejejje

  En tan sols 37 minuts la Reichel s’ha plantat davant meu i costa amunt que fa pujada. Les dos mano a mano ens hem decidit pujar entre vaques i vaquetes fins arribar al peu del Montseny. Realment era increïble tot allò..

No hem acabat de coronar,  però super orgullosa d’haver trobat el camí que tocava avui 🙂 

Eren les 4 de la tarda i ens trobavem al peu de la reina muntanya, però se’ns feia just així que hem decidit, que com que ja ens ho hem patejat pel tort i pel dret (Entre les voltes que jo donava i el pujar al dret de la Reichel) el dia de la cursa ja ens ho acabariem! 😉

El més divertit de tota la crònica? La companyia de la «vaca assassina…». Realment al cotxe ens en rèiem però quin «cagueeee» que hem passat. Sisisis, veure com una vaca enorme se t’atansa corrent cap a tu i se’t encara fa frente! No sé pas que es creia, però us puc assegurar que anava ben directes a nosaltres, sort n’hem tingut d’aquell tros per poder saltar la roca! La senyora s’ha quedat plantada a dalt mirant…amb mala llet!! 🙂

I bé, fins aquí la crònica d’avui. Un diumenge d’allò més divertit, quan cap de les 2 ens imaginàvem que acabaria així 🙂

Buscant la Cabanera….

Sisiiii! tal com heu llegit bé, intentant buscant la cabanera de capdella resulta que he anat a parar a l’altre costat!! 

tota ilusionada pensant que estava a la cabana del pastor,,, i crec que ben equivocada anava! dish!!

Així que, convençuda de que anava per bon cami he agafat cami carena amunt i amunt que fa pujada! Realment les vistes i els llocs que he anat trobant han sigut espectaculars, tot i la gran dificultat que tenia al final per la boira ha valgut la pena!

I… arribat un punt que he tingut que fer retirada… la boira no em deixava veure d’un pam a terra així que més valia tornar cap a casa. La baixada ha sigut ben distreta i els acompanyants que he anat trobant entre les vaques que em plantaven cara eren ben curiosos!

Finalment he arribat al final, atansant-me al meu raconet especial de sallente i els racons únics que amaga!

Apale, fins avui n’hi ha prou! Ah això si, prepareu-vos perquè demà ens hi tornem amb la Reichel i amunt que fa altre cop pujada! Això sí, aquest cop per bon camí 🙂

La primera del Correpallars!!!

L’espardenyada – 30 juny 2o12 –


Tot va començar com una gresca per apunatr-nos a fer alguna coseta. Feia molt poc que havia tornat a agafar el ritme d’anar a fer una caminadeta cada dia i tot perquè a la peQue li feia gràcia acompanyar-me.. Així que un bon dia vaig fer les inscripcions i el dia havia arribat!!!
Eren les 6 del mati tocades i juntament amb la «tata» estavem al camp de futbol de la Pobla de Segur buscant els dorsals! 202 la Olga, 234 la Pitufa i 201 la Tata!

Un cop recollits ens esperava una mica d’esfalt i amunt que fa pujada!! Vam nar pujant i pujant i la peQue que ningú l’agafava!! T’ensenyaré el camí mamà em deia!! i així fins practicament Montsor, vam tenir el primer avituallament on vam rebre la «1ª foto oficial» i a seguir fins a Montsor!

A partir d’alli practicament teniem que parar-li al peus a la baldufa, agafa la directa i no hi havia qui l’agafes, al tros de «la cadena» que li’n diu ella va disfrutar com ningú, baixant les escales agafada a la cadena i ajudada pels voluntaris va ser ben divertit!! Quin aire que es repirava aquell dia! Com ella deia Mamà volem!!!

Així doncs al cap de 5:18′ feiem l’entrada al camp de futbol! I quina entrada tant emocionant!! Alli hi havia grans xics i mitjans! Gent de Pobla que estava animant a tots aquells que anaven arribant. La peQue alucinava perquè…. mamà m’estant animant!! no parava de riure i ficar-se ben exhaltada. Ara que la gran entrada la vam fer quan l’Albert va treure el cap per acavar-nos d’animar i dir-nos que ja estava!! Que gran que vas ser! 🙂


Realment va ser una experiència única, i el fet de poder-la fer amb la petita, poder compartir aquells moments amb ella va ser el més grat de tot el dia! Tant que ha fet que m’inscrigues a tota la lliga pallaresa, veure’m com acabaré. Això si, la peQue amb aquesta de moment n’ha tingut prou!!! 🙂


La gran cloenda???? L’entrega de premis quan li van fer l’entrega del seu trofeu per ser la més petita d’haber  acavat el recorregut total de 17 km amb 5:18′ 


Una gran experiència per a tornar a repetir l’any que bé! 🙂