Turbó Coronat!!!

Si o si, avui era dia de coronar! 
Feia quinze dies que teniem planejada aquesta sortida (des de l’últim dia que vam probar la vall) i teniem molt clar les dos, que avui seria el dia.. avui seria un dia especial.
Ahir a la nit ens vam acabar de mentalitzar i als 6 del mati ja engegavem cotxe. Tinc son mamà!! – em deia mig adormida encara… però ella rai que als 5 min ja dormia al cotxe!! Tampoc se m’ha fet tan llarga l’hora i mitja i entre musica i buscant la sortida del sol ens han donat les 7.30!

Just acabava d’aparcar el cotxe a la Font de la Muria, però hi havia una ventisca que començava a marcar que el dia seria dur… com que no volia arriesgar-me i feia fred, e decidit esperar-me als 8. Just a sigut sortir el sol i canviar deseguida el temps.
Al primer moment si que em sortit tapades per si decas, però aviat les tèrmiques i les jaquetes han fet nosa… Hem nat fent pujada amunt per la pista fins arribar a Selvaplana, alli em fet la primera parada per a què esmorzés la peque i agafés forces, tenia la sensació que seria un dia dur, no portavem gairebé ni mitja hora i no hi havia manera de que tirés! El que m’espera pensava…
Poc a poc s’ha degut anar mentalitzant que és lo que tocava, i que lo que venia era tota la pujada del barranc fins a sortir a la vall de les ferradures…. xino xano ens hem anat animant i després d’algun crit, rondinar i mala cara… em posat les coses al lloc i em començat a pujar els 800m de desnivell que ens esperaven amb 3 km per coronar el barranc
 Allò s’animava i poc a poc anava agafant forma, tot i que li ha costat lo seu anava tirant a la seva manera i anava escalant com una professional, mentre navem pujant i la mig enganyava de que ja arribavem començavem a trobar els primers bolets bords (o almenys això m’he pensat jo) i la primera flora que ens deia bon dia!

Després de gairebé 3 hores acabavem de coronar el barranc i  veiem la primera ferradura que ens esperava…

Realment no les tenia totes, si haviem tardat 3 hores pel primer tram que és lo que m’esperava durant el dia?? Tocava coronar dos ferradures, baixar a la vall, passar la part rocosa i l’últim desnivell fins arribar al cim.. Bueno Olga, si no arribem no passa res!! (em nava mentalitzant)
Entre mentalitzacions i tornar a descansar per a fer un kit kat de galetes estrellitas, ens em fet 4 fotos i em decidit continuar.


 La veritat és que n’hem parlat molt abans de continuar, no volia forçar algo que al llarg del dia comportaria una mala experiència. Ha fet un canvi radical i ha dit que no, que haviem pujat a coronar i que costés el que  costés ho fariem juntes! M’ha sorprès si, però no les tenia totes del tot…. 🙂

La que m’ha donat una lliçó a mi aquest cop, a sigut ella!! Amb cosa de UNA hora acabavem de coronar la segona ferradura!! sisis, com podia ser??? on era la nena que només feia que queixar-se??? la veritat és que no ho sé, estava tan sorpresa que només em sortia de la boca increible i felicitar-la pel gran canvi!

primera ferradura

primera ferradura coronada

Segona ferradura
acabant la segona
més que acabada!!!


Com he dit en un tres i no res em sigut a dalt, així és que ara venia una mica de repòs. Se l’havia guanyat! Si que venia una zona amb un tros ben gran de planell, però es mereixia un kit kat. Mentre ella ficava el cul a terra jo anava fent fotos a més cosetes que trobava..

no sé si es veu, però hi ha una àguila

una manda d’isards

Quan ja ha estat reposada a continuar. Ara venia un tros fàcil i després baixada, si que era zona rocosa, però amb el tros que portavem fet allò ja ho tenia molt més que superat!

Xino xano, aviat em acabat la gran baixada amb roca “suelta” i ja podiem començar a divisar el turbó, ja estava més al nostre avast!!! Acabavem d’arribar al coll de la vall abans de començar a ascendir!
el turbo al fons

just al coll
Després de mentalitzar-los que d’aqui poquet ens venia una última pujada dura, em nat fent xino xano. Eren les 13.00 i anavem bé de temps, així que podiem arriesgar el coronar. Juntament amb que el temps també acompanyava bastant. 
Aviat em arribat a la zona clau, que li’n dic jo. Em arribat al lloc del “pal”. Alli ens indicava com tirar cap al valle de san adrian (que és per on fariem la tornada) o las vilas del turbón.
Mamà, i el Turbó???? no està senyalitzat? – em deia –
Buscant, buscant em vist un cartell trencat… però que poc considerada arriba a ser la gent!! Hi havia el cartell del CASTILLO DEL TURBON trencat i fora de lloc…!! Evidentment, el cami estava prou senyalitzat amb les fites com per a trobar-lo, però era indignant trobar una cosa així!
Em descansat una miqueta abans de fer l’última i em fet cuatre fotos per animar-nos entre naltres de que allò: ERA POSSIBLE!!

 Així és que em agafat el caminet rocós que ens hi conduia i amunt que fa pujada entre roca!

caminet rocós

Aviat l’hem acabat de pujar i podiem divisar tot el què portavem acumulat.

de la punta de l’esquerra veniem!!
Aviat s’ha canviat aquell gran prat verd per més roca, però ja sabiem que el final seria així. Haviem entrat en territori turbó i aquella roca rogenca enorme que veiem des de la carretera, només podia dur que més roca. 
Ens ha costat una mica tot s’ha de dir, hi ha hagut moments de la pujada critica, però res que no es pugués superar!

decansant a l’últim tram

Allò ja estava arribant a la seva fi!!! Ja haviem acabat de ascendir i navem planejant i ja podiem començar a divisar gent, mormoll i al fons una pilona!!! Sisissisisis, no era gran cosa que ho simbolitzava però ja estavem arribant al cim!! 
I per fi podiem dir que haviem coronat!! Després de no sé cuantes males cares, rondinar i algun crit… : alli estavem coronant com unes campeones!!
exhausta però enormement contenta

Ho haviem aconseguit i pel que semblava li havia agradat! Per segon cop em deia que estava super contenta i orgullosa d’haver coronat amb mi, la seva mamà!! Casi ploro… jajajaj
Així és que, aprofitant que uns nois s’havien allunyat i no teniem a ningú per alli “purulant”, em deixat la nostra petjada i em fet cuatre fotos del que es podia divisar abans de ficaar-nos a dinar.
no es veu, però al fons hi ha un refugi que és d’on pujaven els nois

firmant

la petjada!
 Quan em acabat i ens em aposentat, després d’empassar-nos i acabar de pair que ja érem a dalt ens em posat a dinar! i com no, un dinar de ministres dins de les possibilitats de pes, tot s’ha de dir! Així és que apart dels bocates tipics que tothom porta en aquestes ocasions, nosaltres com unes reines ens estavem menjant una bona amanida a 2549m d’altitud! 🙂

Després d’un merescut descans i fer el ronso… era hora de la tornada! Tot i que haviem decidit baixar per l’altra banda i podriem avançar una mica, més valia que comencessim a tirar. Eren les 14.30 i els núvols començaven a créixer. No pintava per aigua, però el vent començava a bufar fort i allà dalt encara es notava més! Així que, a carregar motxilles i avall que fa baixada!! El que haviem tardat a fer 2 hores amb una ens ho estavem polint i la veritat és que la baixada era molt més lleugera i les dos teniem ganes d’arribar al cotxe!

d’allà dalt a la dreta baixavem!
 Poc a poc em anat baixant, sobretot anavem vigilant d’anar sempre per les fites de la dreta. Si agafavem les de l’esquerra anavem amb un altre costat sense sortida i no ens interessava. No ha sigut una baixada complicada i realment les vistes i roques increibles que anavem trobant et deixaven amb la boca oberta!

més gran les roques que naltres!
GRAN sol
haviem passat pel mig de les dos roques que estan juntes

quan pujavem al mati anavem coronant aquesta cresta!!

Valle San Adrian, era el que ens esperava
Poc a poc la vall s’ha anat quedant enrera i entre mirar floretes i caminant ja estavem arribant al fons!!

veniem de la cresta de la dreta

ja començo estar cansadaaaaa 🙂
Haviem arribat a la fi de la vall i ara ens esperava un gran planell abans d’agafar una baixada que ens conduia dins del bosc.

punt i final a la vall

al mig el cami que ens portava al bosc

comencem a baixar
La veritat que l’última baixada l’hem fet amb ganes, suposo que també ajudava que ja teniem ganes d’arribar i començavem a divisar territori que ja coneixiem. 
Aviat ens em endinsat dins del bosc i la veritat és que ha sigut divertit! Portava a la peque al cap davant, que com un joc, em buscava les fites per trobar el cami adecuat! S’ho passava pipa i a la vegada no s’adonava que estava caminant més! També eren curiosos els fruits silvestes que podiem arribar a trobar!

fruits silvestres
 Aviat el sender per on ens haviem endinsat dins del bosc, ens ha portat al barranc que de bon demati haviem agafat per pujar amunt

Per uns instants ens em asutat. Altre cop aqui??? Però deseguida em lligat caps. Resulta que per el costat on haviem fet la tornada, que era totalment el que quedava a l’altre costat, al final s’ajuntava per poder donar al mateix lloc. Així que després de 30min d’haver sortit del bosc ens retrobavem amb el cotxe!!! 
Lo primer que hem fet? Sabates fora i dins de la font amb l’aigua ben gelada, quines ganes!!!
Em berenat una mica i cap a caseta que ja és hora!
Desprès d’un total de 9 hores amb uns 16km i un desnivell de 1120m podiem dir que ja era hora de tornar! Finalment haviem passat un gran dia juntes, on una vegada més hem après moltsiim l’una de l’altra. Em pogut gaudir d’una activitat que ens encanta a les dos i ho podem compartir, i que res millor que poder-ho fer amb ella? Realment sóc molt afortunada de tenir una filla que és agraïda per tot, el simple fet d’haver passat un dia juntes per ella era increible i per a mi era inmens!! 
I fins aquí, la crònica d’avui!
Us deixo el track de l’anada i la tornada per si mai el voleu “tastar! 🙂
Salut i Non Stop*

L’anada:

La tornada:





Anuncios

Sóc Finisher, per fiii!! :)

 I fins aquí hem arribat a la final de la primera lliga pallaresa #Correpallars!!

Quan vaig començar semblava que seria impossible, amb la Laia comentavem la jugada de com seria la primera sortida, que aniriem molt ben acompanyades amb la Itziar prò en cap moment ni em vaig plantejar de que aconseguiria tot el que tinc. A la Laia li deia que ni de broma les faria totes, que feia molt que no caminava ni estava en forma per aguantar el ritme que comportava tot allò….bla, bla, bla… i mireu com he acabat: amb totes al sac! 🙂

Vam començar un 30 de juny amb l’espardenyada.

Aquella realment era molt especial per a mi. Era la primera però a la vegada portava la millor companyia de totes: la peQue! sabiem que podria amb allò i més però realment ens va sorpendre la gran resistència que va tenir als últims km.. una primera experiència que teniem juntes que no es podia explicar. Vam passar moments de diversió i tensió però per a res ho cambiem!!
Al cap de practicament 5 hores arribavem a meta amb la GRAN rebuda que ens esperaba, realment per ser la nostra primera les sensacions que vam tenir van ser més que increibles, l’ambient que es vivia alli era indescriptible i la veritat és que ens va agradar. Tant que… als cap d’uns 15 dies feia la inscripció per a la resta, sense saber el que m’esperaba m’hi vaig tirar de cap!
Vam presenciar l’entrega de premis junt amb el gran premi que va rebre la peQue per ser la més jove que la feia sencera, quina ilusió!
La següent cita la tenia el 21 de juliol amb la mega pujada fins les trinxeres de Sant Corneli. Com era evident comptavaamb la companyia de tots els Tremp Runners fent presència i nombrosa corrent, era la primera cursa que feia com a TR i havia de començar a “marcar territori”, així és que com que ja portavem entrenat el repte vam tirar gas i amunt, amb un rècor de millorar el meu temps! Amb 1h 50min ja hi era! increïble el que es tornava a viure allí! La pujada havia sigut complicada però tots erem alla dalt, tots fent acte de presència, així és que… aquella era la meva i no la podia deixar escapar, havia d’inmortalitzar el moment i va ser el moment de fer periodista… 🙂
Poc a poc anavem omplint el sac! Ja en portavem dos i el dia 28 de juliol se’ns presentava una de les més dures.
La majestuosa Vertical Cabanera! Aquella s’em feia costa amunt no sabia si podria.. aquell cop estava punxant així és que em vaig  quedar enrera amb la Joana i Mano a mano vam na fent per arribar a dalt. Per ser la meva primera vertical, estava contenta d’haber pogut arribar fins la cabana del pastor, tot i que m’hagués agradat arribar al cim, no ens em d’enganyar!!! prò això rai! a la setmana següent la coronova amb la peQue 🙂
Va ser una experiència més dura però no la qual em va fer tirar enrera, sino que em va donar més força per continuar lluitant!
Durant les setmanes següents ens vam anar entrenant entre alguna sortida i alguna altra cursa fora de lliga que em van fer més forta i el dia 11 d’agost va arribar!
La Cuca ja estava aqui, els frontals estavem apunt i les ganes per fer-ne una nocturna eren boges! Vam fer un bon començament. Tot i què la pujada fins Santa Engràcia va ser dura, la calor apretava massa i els kilometres ens esperaven,,, res ens va aturar! Vam nar fent xino xano i vam acabar! Ens va costar, sobretot el últims km però va valer la pena!
Va ser una de les més caluroses però al acabar tenia la mateixa sensació com a cada una de elles, que jo podia amb allò i més i em feia tirar! 
Ja estavem arribant al final, tan sols ens en quedava una, la “majestuosa” però segurament podria amb ella i molt més!!

Així és que… el dia 16 de setembre havia arribat! la popular Rialp matxicots m’esperava!

És una cursa recient i encara sembla que porti l’adrenalina a sobre per haver-la acabat, realment vaig començar no massa bé, plantejant-me si deixar-ho estar… però poc a poc vaig anar ficant seny i cap, i vaig veure que si podia. Em quedava molt per davant amb 17km i un desnivell de 1200 però segur que amb paciència podria! i la veritat és que em vaig sorpendre! Després de les dificultats que vaig poder tenir, vaig disfrutar de la natura i la ruta com ningú! Apegada amb la reflex al coll immortalitzava cada moment especial! Realment havia valgut la pena i al cap de 4h30min feiem la gran entrada amb la Joana!! Tot i que esgotades després de l’última esprintada però va valer la pena! Allí teniem a la Raquel, el Marc, la Laia, la Laura… tots estaven allí i només per a nosaltres, quina sensació tan inmensa!!!! increïble!!! Tal com m’esperava la Reichel no m’havia fallat i estava alli només per a mi, quina gran sensació i quina gran emoció!
Tot i que quan entravem al castell de Rialp ja sentiem l’entrega de premis va ser igualment una gran entrada. Finalment era Finisher!! M’ho havia guanyat a pols i havia suat la cansalada però la recompensa de tot el que he aconseguit fins al dia d’avui ningú me la treu! El arribar i trobar el Robert que em donava una part de la gran recompensa era inmens, era increible i sobretot em sentia realitzada, m’havia servit d’alguna cosa tot l’esforç!! Sentir-me més gran i més forta!!
Ja estava allí i ja la teniem al sac! Tots haviem aconseguit allò que ens haviem proposat. Tots i cada un de vosaltres #TrempRunners, s’hi ha deixat la pell i és per això que no és menys nombrar-vos com a un gran equip! Entre tots hem aconseguit ser l’equip més nombrós en participació i això ningú ens ho treu! Només em queda donar-vos les gràcies per tot el que heu fet: el gran esforç i sacrificis que heu arribat a fer per estar on som, per la vostra companyia en cada una de les curses i pels ànims constants que transmitiu en cada moment! No deixeu de ser vosaltres mateixos per continuar tenint la força absoluta!!

I per últim, però no menys important agraïr a la GRAN organització del #Correpallars!! Sense ells, sense aquesta iniciativa res hagués sigut possible! Sé que han sigut moltes hores de feina desinteressadament, molts mal de caps i hores i hores sense dormir prò…. segur que per ells és igual de grat que per a nosaltres, perquè ho viuen com cada un de nosaltres.

Tot això és el que he aconseguit després de 3 mesos en aquest món, una experiència increible que ara sé del cert que no deixaré per a res del món. Han sigut experiències úniques que com bé he dit m’han fet sentir única i viva, i m’han ajudat a posar-me més reptes junt amb la peQue. Cada una de les curses que he fet apart de la Lliga juntament amb ella ens ha fet créixer com a mare i filla, ens ha fet coneixer molt millor l’una a l’altra i sobretot ens ha fet lluitar juntes per a fer-nos més fortes.
Així és que mil gràcies a cada un de vosaltres que ha estat al meu costat en algun moment donat, sense deixar-me els que sempre he tingut al meu costat, els de casa meva (Sisco, mare, germans…) i els que m’envolten el dia a dia constant, i que m’animen per no deixar res tirat!
Mil gràcies a tots!!
Non Stop*




La última del correpallars: Popular Rialp Matxicots


I avui era el meu dia, avui tocava donar-ho tot a la Popular de Matxicots, era la última del correpallars!!
Semblava que era ahir que feia la primera inscripció i deia que no les faria pas totes i mireu com he acabat! Intentant deixar el llistó ben alt dels Tremp Runners, així que avui tocava donar-ho TOT!
Eren les 7 del demati, mal dormida i neguitosa he anat a fer 4 cosetes abans de recollir a la Laia i la Joana. Nem a repostar el cotxe, controlar que no falti res a la motxilla… i ara què faig?? Eren les 7 i poc i fins a mitja no haviem quedat! Bé, ja no torno a casa, segur que algú hi haurà pel llac negre. Per allí hi havia el Ramon, la Gemma i el Güell. Em fet petar la xerrada un ratet de la batalleta que ens esperava avui  i amb un no res ja era l’hora de marxar.
Hem gafat els cotxes  i amunt que a Rialp faltava gent. Em arribat en un no res i ja em començat a trobar quatre dels TR que feia una mica que havien arribat. Em recollit dorsals, em fet cua pels xips… i quina millor forma de fer temps que deixar petjada per Rialp??

Aviat ens han cridat per passar control de material i xip, tot i que ja portaven una mitja hora de retard. Realment l’hem notat a l’hora d’arribada, el sol picava mooooooolt!! Massa!!! I res, han donat el tret de sortida i em començat a enfilar. La Laia nava pel capdavant i xino xano em nat fent.

  

Aviat l’hem perdut de vista, de fet portava millor ritme que jo i li he dit que anés tirant, que anés fent. Jo i la Joana em nat fent mano a mano al nostre passito, fent les nostres parades per fer fotos ben divertides i encantadores.
Aviat em acavat la primera baixada i ens em trobat el primer pont que crusava el riu, pel que anireu descobrint es podria dir que és la ruta dels ponts!! Començaven a passar el primers dels nostres. Que si el Diego, el Ramon,Gemma & Güell, la Laia…. i naltres des de dalt mirant com anaven fent…. potser que anem tirant no Juanin??

  


Alli ens esperava la primera pujada, començava  ben animada però renoi com costava allò!! Tot i que era dureta no ens ha costat gaire arribar dalt, tot i que jo treien la llengua. Després de 2,5km podiem  veure que el primer poble per on haviem de passar, començava a treure les primeres cases (no fico el nom perquè relament no el recordo però tranquils que per l’arribada tinc el gran cartell fotografiat :p)

Ens em anat animant perquè venia una baixada per a poder descarrgar les cames i anar amb un ritme una mica més apretadet, tot i que aviat em sigut a baix. Alli ens esperava el 1er abituallament, amb un bombers ben campexanos que ens tenien l’aigua preparada i ens recordaven que ens quedava una altra pujada!!

  

Així és que després de reagafar aire i  la Juanin “dopar-se” per no reenganxar les angines, em continuat costa amunt. Amunt, amunt i amunt! Allò no s’acabava mai pensava jo! Quin fart de pujar pedres i camins però com l’anterior aviat em estat. Alli ens esperava una gran baixadeta per retrobar-nos un altre pontet. I és que la veritat mirant enrera, deu ni do el que portavem de pujades i baixades!!!

  

Després de fer fotos al pont en venia la següent a l’altre pont! Allò era un no parar, però les vistes valien la pena. M’he avançat una miqueta per a poder agafar millor l’efecte de l’aigua i poder continuar amb el ritme que portavem.

  

Ja podiem divisar de més a prop el poble de Caregue (per fi em surt el nom) i ja no ens quedava tant!

I dit i fet, alli em estat!!! Alli ens esperava el 2n abituallament amb un munt de liquid. La veritat que ho tenien molt ben montat i podia faltar de res. Em trobat un abituallament ben “campexano” que al demar-los una foto ens han fet ficar amb ells!

Després de fer petar la xerrada, fer un “beuret” i comentar la jugada em decidit continuar. Ens venia baixa altre cop passant pel cimintiri de Caregue i tot ple de pedra suelta, però ha sigut ben divertit.

  


Al cap de res, he sentit que algú cridava: venga Olga!! Aui cridava el meu nom per aquells mons perduts??? Era el Txema!! Juntament amb el Xavi estaven a la part critica, per si havien d’ajudar amb algú a baixar. Els hi he demanat que m’aguantessin la càmera i la cabreta de la Olga a saltar, que bé que m’ho he passat!!!!jajajajaja
Al acabar la gran baixada ens quedava un bon trosset d’asfalt, tot i que els paisatges acompanyaven molt i et feien oblidar que anaves per asfalt (a mi em mata)

                i al cap d’una mica em fet la GRAN entrada a Escas. Alli teniem el 3er abituallament i un gran esmorzar!!!

Alli ens tornavem a trobar al Txema, el Xavi… xerravem de com ho portavem i la veritat que anavem bastant bé. Em menjat una miqueta, em picat xocolata i golosines i a continuar altre cop, ja estavem a mig cami i allò ja no es podia deixar estar! De tantes vegades que me girat… alguna vegada n’havia de treure algo bo no?? I efectivament, alli m’he trobat la gran senyora muntanya: EL MONTSENY DE PALLARS. Es podia veure perfectament per on havien passat els que feien ruta ahir i deu ni do quina matada!!

Al cap de res, he hagut de deixar de mirar enrera i mirar millor endavant. Ens tocava la última pujada abans d’arribar a Surb, i vaya tela amb la pujada!! Que si roca, roca i més roca!! Juanin que això no s’acava maiiiiiiiiiii –li deia tipa de tanta roca, realment un trenca-cames en molt bones condicions! 🙂

  


Per sort, no ha durat molt més i aviat em arribat a l’últim poste de la llum i…. miraaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa, ja veig Rialp!!!!! No m’ho creia, després de tanta volta començava a divisar el final (tot i que encara ens faltava)

Al veure Rialp, em tingut forces suficients com per baixar l’última baixada fins a Surb com un “relampago” alli hi havia 2 ambulancieros per si necessitavem res. Aviat em deixat Surb de banda i em anat tirant.

  

Fins a Rodés, que era el pròxim poble que haviem d’agafar quedava una miqueta i com que la Olga tenia molta calor…. em trobat un camp amb asperssors i no m’hi he pogut estar, m’hi he tirat de cap! Així és que la Juanin, m’agafat ben desprevinguda per fer-me unes fotos ben divertides!

  

Així és que després de fer el “capullet” em reenganxat i aviat em sigut a Rodés, tot i que amb una gran companyia de sa majestat l’ÀGUILA

  

I allí teniem l’últim abituallament i que fresquet!!!! Tenien tota la beguda dins la font de poble i realment estava de fabula! Tant que hi he posat el cap sota l’aixeta per anar més fresca

  

Després de reposar, xerrar i mullar-nos.. ens tocava l’última baixada fins al castell de Rialp. Em dit amb la Juanin de fer l’últim esprintada i baixar corrent, fins que la Olga aguantés! (realment, la última del correpallars ho haviem de donar tot igual que havien fet el dia anterior els altres) i així ho hem fet, m’he sorprès i tot però l’esquena m’ha aguantat de fabula i aviat em sigut al castell!

i…. pam! Després de les nostres 4:30 i 1200m de desnivell entravem a meta! Alli sentia la raquel animant-me, la Laia i la seva mare dient-nos que ja estava, el Marc preparant la càmera…. Realment ha sigut una GRAN entrada, on com no esperava menys hi tenia els meus esperant-me!!

Estava super contenta de poder-la haver acabat i fer un temps que per a mi era més que increïble!!! Realment ho hem donat tot amb la Juanin, i he d’agrair la gran paciència que ha tingut amb mi!
Després de besitos, abraçades i demés em nat a ala duxa, que encara quedava la GRAN entrega de premis i el dinar en group!!! I com era d’esperar els Tremp Runners han marcat història! Primer per a tenir premi per ser l’equip més nombrós juntament amb el CEPS de Pobla de Segur, i després pels dos podis que han clavat la Laia i Raquel cada una en la seva categoria!!!!! Felicitats campiones!!! Heu suat i us ho heu guanyat!!!!!

Després de dinar em nat a fer un cafe on em petat la xerrada una bona estona i ens ho hem passat d’allò més bé, on un Tremp Runner únic m’ha demanat exclusivitat en foto:
Apale Gilbert, ja tens aquí la GRAN foto que em fet!

I bé fins aqui la meva experiència d’avui i de la fi del correpallars. Han sigut uns mesos molt intensos i plens d’històries, però ara més que mai puc dir que hem de continuar!! Això no ha de parar!!!
Agrair a tots aquells que han estat amb mi, que s’han esperat, que m’han acompanyat i que m’han vingut a esperar a la gran meta!! mil gràcies a tots!
Apale, ja no us fumo més el rotllo, Salut i Non Stop*

  





L’arribada de la Marató Rialp Matxicots


Avui era un dia diferent, tot i que a mi no em tocava ahir a la nit ja portava uns nervis impresionants. Arribaré a temps, el podré veure arribar??? Em preguntava a mi mateixa,i és que em tocava un bon tute, prò a la vegada em feia moltissima il·lusió poder estar allí per quan fessin la GRAN entrada…

Als 8 del mati ja em tocaba el despertador i als 9 agafa cotxe i manta i cap a Lleida. M’esperava un dia llarg però segur que valia la pena. He fet una gran visita a la ofi, allí he fet un cafelet amb la Raquel i la Belén i després a gastar!! Que si òptica, que si decathlon, visita a les nenes de Balaguer, saludar amb 5 minutets a la peque… i ep!!!! Que son les 13.00 i he de començar a colar!!! La Olga ha posat el turbo i rrrraaaaam cap a Tremp! A la 13.30 recollia a la Laia i ens enfilaven carretera dirección Rialp. No saviem res del cert, però ens haviem d’arriesgar, els volia veure arribar! En un tres i no res hi hem sigut i allí ja teniem els primers arribats, havien sigut més ràpids que jo i ja feia una mica que esperaven.
 Allí trobavem al Xavi Torrecillas, Toni Serrano, Xavi Llohan i Albert Felip! El Gilbert ja se m’havia esfumat i no l’he pogut enxampar!

 

Em estat una bona estona amb ells, parlant de la batalleta d’on venien. Poc a poc s’han nat disperssant i al cap d’una llarga estona han nat arribant més dels Tremp Runners, quina il·lusió!
L’Oscar:
L’Antonio:
i al cap d’una estoneta més han arribat els Marcs!!

Era increible poder viure aquell ambient, poder veure com els teus estaven arribant i semblava com si fes 5 minuts que estessin caminant, increible!!!! 
Al cap de 10 hores i algo més del total de la cursa arribava el 1er de la extrem, una màquina!
i poc a poc han anat arribant més coneguts!
L’Ale i la seva troup:

i la Raquel??? m’anava preguntant. Estarà bé. li haurà anat bé??? i mentre esperava sentada al terra de la cera i fent-me les meves preguntes apareixia una troup de gent. Veia una samarreta vermella de lluny però no podia divisar bé si ho era o no, però…….. siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!! Alli la tenia, la meva nena ja treia el cap!!! Per fi podia cridar el seu nom i acavar de donar ànims per fe la GRAN entrada, quina il·lusió!!!

Ara ja eren les 5 de la tarda practicament i algú encara faltava per arribar com el Alvaro, però estava de peu des de les 8 del dematí, sense dinar i ja estava cansada, així que jo ja em retirava, ja era hora!
Espero que a ningú li hagi sabut greu si no l’he agafat a la foto, o si la foto no l’he agafat del millor angle, però a vegades m’agafaveu desprevinguda i sense preparar 🙂
Com que del Gilbert no tenia cap foto li he “mangat” a la Sandri, i quina millor que una amb la seva nena??
Doncs apale, per avui és curteta, però és tot el que tinc!
Avui heu sigut vosaltres els que han fet la gran feina ben feta, així és que ara, em toca preparar-me per demà, demà sóc jo la que li toca el tute i esperar tenir algú a la meta per animar-me 🙂
Només em queda donar les MIL gràcies al Mingo per deixar-me la samarreta dels Tremp Runers a falta de no haver-me arribat. Així és que, a intentar deixar el llistó ben alt!!!
 Salut i Non Stop
 

Descobrint la vall del Turbó


Un GRAN dia amb familia!! Així és com puc descriure l’experiència d’avui!
Anar amb nosaltres, realment és molt imprevisible però la veritat que si no fós així ho trobaria a faltar, i no podria dir que unicament som nosaltres! 
Feia uns dies teniem planejat coronar el Peguera el dia de la diada amb familia, i passar jo la peQue i el Sisco un dia diferent, així es que ahir a la nit m’ho vaig deixar casi tot lligat i avui als 5 del mati ja em tocaba el despertador. Ens em llevat, arreglat motxilles i als 6.30 agafavem cotxe amunt, i quina sorpresa m’esperava! Canvi de plans em diuen a dins i en marxa… Avui no hi ha telefèric, hi ha ruta altre cop camí del Turbó, avere quina resistència té la peQue, perquè si jo vaig pujar ella també pot! – em deia el Sisco.
I dit i fet, canvi de ruta i a senterada direcció Pont de Suert!! 
El viatge s’ha fet amè, a més ja ens coneixiem la carretera. Aviat em sigut a la font de la Munia, on ens hem hagut de tapar com mai!  Eren les 8.30 i estavem a 9 graus, quin fred!! Fins hi tot les fulles tiritaven!!!

Ho hem acabat d’enllestir tot, em carregat motxilles i cami amunt! Haviem decidit que avui el cotxe no era tot terreny i es quedava a la font, així és que ja podiem posar una mitja horeta més al total de la ruta. I dit i fet, passada la mitja hora, arribavem com un clau a la zona de Selva plana. Alli em fet un petit mos abans de començar la GRAN aventura que ens esperava i sobretot la gran pujada pel barranc. Sisi, tot i anar amb la peQue haviem decidit pujar per alli, ella estava capacitada i aguantaria perfectament i realment s’ho passaria pipa!!! I així ha sigut!!!

 

Doncs au, després d’agafar energia i fer el gran mos tocaba gastar-ho en pujar, pujar i més pujar!!! La peQue s’ho passava d’allò més bé, i pels trams “d’escalada” era per on disfrutava més 

Després de fer un petit descans (portavem ja ben bé 1h30min) i fer quatre fotos per quedar constància em tornat a rependre el barranc!!

 

Allò semblava no acabar mai!! Vols dir que vam pujar per aquí?? – ens preguntavem amb el Sisco, avui se’ns feia etern i semblava no ser posible. Ell s’ho mirava cara avall i la Itziar cara amunt. Va mamàaaaaaa, que ja estem a dalt m’anava dient!! quin nervi, allò era un no parar!!!   

Després de tornar a fer una petita parada i mirar-nos bé el terreny em vist que ja no ens podia quedar massa, i efectivament al no res em sortit del barranc i em vist la gran U de la primera “ferradura” que haviem de coronar! Sense deixar-nos que en algun moment la petita havia de fer de periodista!! 

Ja està mamàaaaaaa deia tota contenta, ja veig la U que em deies!!!!  i és que realment no era per a menys, després de dos hores i  portar 3km podiem dir que era tota una campiona!

 

Així és que, em repirat fons i au que fa pujada!!!!! Alli només es veia cara amunt i amunt i amunt sense acabar mai, però realment m’ha sorprès amb un horeta em acabat de fer 1km i algo més!!!!

 

El Sisco arribava darrera nostre, casi treien la llengua com jo i dient entre nosaltres la resistència que portava avui la xiQui!!! Tot i que hem decidit deixar-ho allí. Era practicament la una del migdia i ens quedava 1h30 ben bona per poder coronar el turbó, se’ns faria de nit per baixar i seria molt pesat per a tots. Així és que, després de mirar, rumiar i parlar-ho em decidit dinar a dalt i després amb la calma baixar.

 

Després de dinar ens em relaxat, miravem els núvols, els cervols que passaven pels voltants i em fet fotos molt divertides però….

 

Era hora de tornar i fer cara avall!! Així és que amb temps i calma em anat baixant. La baixada ha sigut més dura, ja que les parts “d’escalada” li costava més a la senyoreta, però res que no fos manejable 😉 
Fins hi tot ens ha donat temps d’adonar-nos com una abella xuclava el polen!
 

Ens ho hem pres amb molta calma tot i que amb 3 horetes ja tornavem a ser al cotxe. Ha sigut una experiència molt divertida i sobretot en la qual he estat molt ben acompanyada, immillorable! Un dia amb familia que ens ha cundit molt, em après molt i ens ho hem passat d’allò més bé! Ara queda coronar un altre dia 

track:

 

Cursa popular Antoni Camarasa

I bé, aquest cop tocava fer poble i anar a recórrer paratges que realment valien la pena. 
Ja portavem tota la setman preparant el “tute” que ens esperava aquest dissabte, les peQues junt amb la Reichel ja la van anar a tastar el dimecres i van marcar el recorregut. S’ho van passar pipa amb l’esprai rosa i avui realment saltaven com esquirols marcaven el camí tota l’estona 🙂

Eren les 17.00 i tothom a començat a aparéixer per a recollir dorsals. Em agafat el nostre i em començat a preparar-nos i fer quatre fotos abans de la sortida.

La sortida ens l’ha donat la dona del Torra (tal com jo la conec) o la mare del Bepo (com més us agradi :p ). Les peques ja estaven llestes, la Reichel i el Marcus estaven per alli per dir-nos adéu i retrobar-nos després i…. hora de sortida! Em agafat embrunzida i cap a travessar el barranquet i començar ruta. Ens han començat a passar cares conegudes com l’Ester, la Joana, la Noe, el Dani… i naltres al nostre ritme! Deu ni do com han començat les senyoretes!!

i Pim Pam… navem trobant les primeres marques de color rosa, enmig del cami m’explicaven com les havien marcat. Una que aguantava, l’altra que ruixava… que bé que ens ho vam passar mamà! deien… era divertit escoltar-les i era una manera més d’anar passant l’estona sense que s’adonessin que anavem avançant.

Aviat em arribat on hi ha el cruse per arribar al pou de gel o agafar l’altre cami. La pujada s’ha fet una mica dureta i ens ha costat una miqueta. Així que treien una miqueta la llengua, anant trampejant amb la camelback i “enganyant-les” de que ja acavava la pujada em sigut a dalt, realment tampoc ens ha costat tant!! 🙂
Aviat em arribat al planell i s’ha fet més amè. Anavem tirant sense donar-nos compte que començaven arribar els primers corredors!! Semblava mentida, tot just feia 45min que estavem caminant i alguns ja ens atrapaven!! Realment un gran nivell, però elles s’ho passaven d’allò més animant-los i avisant-me que venia un corredor per tenir temps suficient de buscar un bon lloc i tenir una gran visió per a poder començar el meu reportatge 🙂
Després del Dani encara em tingut un petit marge per les xiques agafar directa i jo poder arribar a la carretera, tenia més visió i podiem avisar al Toni que s’havia equivocat! Anava tant capficat en els seus pensaments que havia tirat amunt enlloc d’avall 🙂 Han començat a passar un rere l’altre sense parar i el Marcus ha tret el cap! 🙂

Deu ni do la presencia que teniem avui de Tremp Runners!! La càmara no parava de disparar i que bé que m’ho passava!! Tot i així, anavem tirant sino encara fariem fer tard a l’escombra que portavem al darrerra 🙂 Així és que hem passat la part dels ametllers de tendrui, em aparegut a la carretera, em baixat cap al riu i em començat a passar la part divertida del costat del barranc on ens hem tornat a trobar més presència de TR!!!Alli ens ha enxampat la Raquel i quina alegria que portava la Tuixén! No es podia creure que la seva mamà ja l’estava enxampant!! 😉

Aviat ens han acavat de passar tots i em començat a treure el cap al 1er abituallament que ens esperava! 
Alli les peQues han repostat liquid, han acavat  de passar quatre cares conegudes i em decidit que era hora de tornar a agafar el ritme que portavem 🙂

 Així és que han tornat agafar la directa i amunt! Em decidit que com que ja es coneixien el cami i el de caminadors era massa “aborrit” fariem la de corredors i la veritat és que ens ho hem passat d’allò més bé. El pujar i baixar era divertit i les vistes que em començat a trobar a les gesseres realment m’han sobtat. Era una meravella tot el que teniem al davant i els corriolets que haviem de passar eren molt molt entretinguts!

La veritat és que quan no me’n donava compte les senyores ja em treien un pam i ja les tenia a la última pujada que ens quedava! Eren unes fieres costa amunt! 
Tot s’ha de dir que la senyalització de quan venia una gran baixada venia molt bé! De repent veies que les dos es paraven i deien MANS!! jejejejj, ens ho passavem molt bé a les baixades! Una al davant, una al darrera i la Olga al mig preparada per a baixar com si estessim patinant! Tot i que hi havia trossos que preferien ficar-se a correr i escapar-se de mi!
Aviat em acavat de pujar i baixar i disfrutar de les últimes vistes abans d’agafar el cami dels cavalls. Només ens quedava una última pujada per arribar a la gran baixada fins al barranc! Realment s’ho han passat pipa en aquell tram, tot i que els nuvols i trons ja feia rato que ens amenaçaven de moment la cosa anava aguantant!
Aviat em estat al cami dels cavalls i PAM! pluja al canto! Ens pensavem que no seria gran cosa, el Jordi ens deia que marxava cap a l’aragó, ens ho miravem i repetiem que marxava, però coi que equivocats anavem!! En el moment menys inesperat ens ha agafat i de quina manera!! En tres segons em començat a estar xopes i les nenes no s’havien on posar-se!! De cop ens ha aparegut el Diego que venia a recollir-nos. Ens quedava poquet per arribar però realment allò pintava malament, així que hem montat al cotxe i els ultims 2-3km que ens devien quedar els hem fet amb cotxe. Hagues sigut divertit poder-la acabar, però realment les xiQuis haguessins acavat massa xopes! Aixi és que ens hem aconformat i sobretot hem agrait moltissim al Diego i la organització que tinguessin el gest de pensar amb elles!!!!
Així és que aviat hem sigut a la meta. Alli la gent ens ha aplaudit igual i animava a les peques de que ho havien fet molt bé! i realment estava molt orgullosa d’elles, les parts més complicades, tota la cursa dels corredors i els corriolets més enrrabessats ho havien passat com si ho fessin cada dia! Veure-les disfrutar d’aquella manera, cridant i animant-se entre elles de que VENGA QUE TU POTS!! no es podia pagar ni comparar amb res, així és que com sempre, m’emporto una experiència molt positiva més al sac.
Sembla que no, però poc es va emplenant! Ja portem un bon curriculum no creieu??? 🙂
i com no em podia deixar la part més important…. Les GRANS classificacions! A destacar de Tremp al Dani amb la part masculina i a la Raquel la part femenina! Han fet una gran cursa i que més bé que animar als nostres??? Seguiu així i arribareu lluny! 🙂

Us deixo una part del track marcada, he començat a grabar tard (ja haviem travessat el primer barranc) i l’he parat just al començar el cami dels cavalls, però les parts xules si que les hem pogut marcar!
el track:
I fins aqui l’experiència que he aconseguit avui. Com diu l’Alvaro, potser algun dia em veureu correr, però segurament serà per enxampar-vos amb una gran panorama per poder-vos retratar  🙂
La meva passió és descobrir territori i poder retratar, així que… quina millor manera que poder-ho fer acompanyada dels meus???
Salut i Non Stop! *

II Marxa a Lles de Cerdanaya. Espai Kilian 2o12

Avui m’esperava una experiència nova, una aventura més al sac que de ben segur podriem explicar!
Ahir a la nit ja rodava i rodava mirant i remirant el temps que ens faria per la Cerdanya, i la cosa no pintava massa bé. De bon demati ja ens donaven 6º i no hi havia intenció de pujar gaire més de 14º, així és que una bossa “d’hivern” ja la tenia preparada.
El despertador sonava als 4.30 del mati, no m’ho podia creure, un diumenge em llebava amb aquella hora per a preparar-me una caminada… anys enrera era per tornar de festa! jejejj
Als 5.15 ja tenia abaix esperant a la Reichel, el Marcus i el Jesus per enfilar-nos port del cantó amunt. Quina mandra tantes curves,pensava!!!
I res, als 7 i poc ja estavem allà. La veritat és que el fred apretava i poc després d’anar a recollir els dorsals me col·locat pantalons llargs, per sota els curts i si feien nosa ja els treuriem! però la Reichel… no es treia el fred de sobre! S’ho mirava i remirava, amunt i avall, un costat i l’altre….


 al final ha pres la decisió de no fer-la, no estava al 100% i no calia jugar-se-la a la força. El Marcus ha sigut el 2on així es que ens hem quedat jo i el Jesus. Però sempre és millor una retirada a temps que una retirada forçada oi? 
Mentre esperavem i feiem temps, els vikingos han arribat! ja ens extranyava que no apareguessin!


I bé, eren les 8… les 8.15…. i ningú ens deia res de si ja podiem sortir. La sortida la teniem als 8 però se’ls hi ha retrassat tot i fins les 8.30 no em sortit. Ens han donat quatre indicacions de com trobar el camí marcat i apaleeeeeee, cameeeeeeees:)


El temps continuava sense acompanyar però amb el paravent i ben tapada aviat agafava calor! A la primera pujada em quedava amb els meus pantalons curts, si no no anava agust. I xino xano feiem cami a Viliella, el primer poble que haviem de passar. Mentre arribava al poble els primers corredors ja m’enganxaven, però m’era igual, anava com sempre, amb la mentalitat de portar el meu ritme i poder acabar-la bé.
Anava amb un bon ritme, i ara venia la part més dura (almenys per mi). Mentre deixavem Viliella al darrera amb el primer habituallament ens enfilavem roca amunt per fer cami cap al REfugi cap de Rec. Allò em començava a sonar a la vertical (encara la tinc molt marcada). Era enfilar-se roca amunt sense parar, no valia la pena  ni aixecar la vista perquè només es veia que roca!!! M’hi he degut d’estar un quart d’hora ben bo, però després ja ha començat  a canviar el paisatge, que si part boscosa, tal·la d’arbres i el cartell que m’indicava que ja faltava menys per arribar!


I mentre observava de tot una mica, un filet de veu deia el meu nom. Gilbert??? Siiiiiii!! per fi em passava una cara conegudaaaaa!! Portava unes 2h les quals encara no havia vist cap dels meus Tremp Runners, i això era d’agraïr! Com no, no podia faltar el reportatge així que he començat a disparar la càmera


i entre dispara i animar….. ens em desviat!! sisisisis, ell em preguntava cap on era, jo tira amunt i resulta que anavem mal encaminats!!!! Després de tornar a renganxar el cami que tocava, ja ha ficat la directa però jo ja anava amb més entusiasme. Ara faltava la Sandra i el Jesus. I es que realment, anar trobant els teus recomforta molt quan portes estona sol 🙂
Em continuat bosc amunt a través de la pista forestal que teniem. Estava molt “pobrot”, hi havia bastanta tal·la d’arbres, però mentretenia fent fotos originals (almenys per mi) i aviat he trobat l’última fita on em deia que ja estava aqui el 2n refugi i l’avituallament!

i pim, pam, pum! Aviat em sigut al REfugi cap de Rec! Alli em posat el primer segell al control, em repostat i m’he trobat amb el Jesus. Després de quatre segonets tornavem agafar la directa que ara venia baixada!

Aqui al refugi era on es bifurcaven les opcions, els de 16km continuavem per la curta i els de 30 havien de tirar cap a la dreta, però la veritat és que no podia tenir pèrdua, estaba tot molt ben senyalitzat!
Em tornat a entrar a zona boscosa i cara avall. Anava fent la cabreta i fotetes per passar l’estona..


I altre cop sentia un altre filet de veu: Olgaaaaaaa!!! Era la sandraaaaa!!! Siiiii per fi la veia!! Arribava treient la llengua pobreta. Ha decidit baixar el ritme una estoneta i em fet un bon tros juntes! Anavem petant la xerrada i era tot molt més amè, però m’he adonat que ella necessitava més ritme, està acostumada a més així és que amb tota la confiança del món li he dit que anés tirant, que no m’esperés. Ja ens trobarem abaix això no té pèrdua! i en un tres i no res l’he perdut de vista.


Després de passar una bona estona, ja queda molt menys per arribar a Aransa, i en un tres i no res hi he estat. La veritat és que ho portava molt bé i se’m estava fent tot molt amè. Alli teniem el 3er abituallament amb aigua, aquarius… i més cosetes. Després de reposar 2 segons he decidit continuar, em trobava bé i no tenia necessitat de parar així és que poodiem seguir!

Aviat he deixat el poble enrera per arribar al cementiri, que era la partida de referència que teniem. Realment era tètric però la foto que he fet m’encanta!
Aviat em trobat l’última fita on ens marcava el cami fins a Lles, així que ja quedava menys, portava quasi 14km així que li’n nava de dos. Mentre anava caminant he trobat llocs super xulos!! Una església derrumbada, unes cases enmig del no res i uns paisatges enamoradissos!

i trinco tranco no m’he adonat que ja hi era!! Només em quedava passar l’heliport de Lles i ja tenia l’entrada al poble! Així és que després de 16km amb 3:38 podia dir que per avui ja n’hi havia prou!
Alli tenia ala Raquel, Marcus i Jesus que m’esperaven per agafar el cotxe i marxar, estavem tots ben cansats, però a sigut una experiència molt positiva!
Al mati m’havia llevat amb molta mandra i amb dubtes de si l’acabaria, però el fet d’anar sola i anar-me trobant als meus crec que és lo que més m’ha reconfortat per tirar i no parar! La veritat és que el fet de millorar temps per mi ja és molt!

Un gran dia amb una gran experiència! I fins la pròxima 🙂


Aqui us deixo el track: