LIEBSTER AWARD

L’entrada d’avui serà totalment diferent. Aquest migdia  he rebut un petit regal “virtual” que m’ha fet moltissima il·lusió i tal com li he dit a l’autora, així que m’he posat al món virtual, li dedico un petit espai 🙂

El premi en qüestió és el Liebster Award creat perquè els blogs amb menys de 100 seguidors puguin fer-se ressó i ampliar el cercle entre tots.


El premi le rebut a traves del blog

A l’ombra de la Figuera

Les regles són:
– explicar 11 coses sobre tu
– respondre les 11 preguntes sobre tu
– escollir 11 blocs i nomenar-los al post
– seguir a la persona que t’ha premiat
–  visitar tres dels blocs nomenats

Així que hem toca començar!

11 coses sobre mi:

– vaig neixer un 5 de desembre en ple fred a tremp
– d’això ja en fa 26 anys
– acostumo a anar molt a la meva bola
– però de tant en tan m’agrada estar acompanyada
– la meva passió són les montanyes i la fotografia
– tot i que hi ha una coseta més petita que les supera: la meva filla
– vaig ser mare jove, però no me’n arrepenteixo
– m’agrada viure en un poblet petit i res de ciutat
– m’acomodo amb el que tinc
– m’encanta un dia de pluja
– i la meva vida esta plena de reptes constants.

11 preguntes/respostes:

Com et definiries?
No m’agradat fer-ho mai així que prefereixo que la gent descobreixi com sóc, això si molt senzilla!

Quin és el te plat preferit?
Com ve m’ha dit la Laia, el tema culinari potser no és el que pegui més amb el meu estil però tot es pot adaptar no? El meu plat preferit podria definir-se com passar un dia de pic-nic entre la natura

Prefereixes cuinar o que et cuinin?
Odio cuinar així que és evident el que prefereixo no?

Postres preferides = cim preferit?
De moment el Montsent 2800m, va ser el primer que vam coronar amb la xiQui

Si t’haguessis de quedar amb un ingredient quin seria? = Amb quin instant et quedaries?
Amb tots per això els immortalitzo a tots!

Quin és el millor viatge que has fet?
La veritat que no he viatjat molt, però el viaje a Disneyland Paris em va fer tornar tant petita que hi tornaria amb els ulls tancats!

Quin és el millor restaurant que has menjat? = Quin és el millor lloc que has fotografiat?
Qualsevol espai on hi hagi un llac o estany em perd però la presa de cavallers i les fonts de caldes de bohí tenen un espai reservat

Carn o peix?
Les dos coses

Formatge preferit? = Lloc preferit?
Qualsevol espai on hi hagi camara i bones vistes pot ser el preferit

Xocolata negra o amb llet??
Amb lleeeeet, evidentment!! 

Quin és el pitjor plat que has provat mai? = Quin és el pitjor lloc que has visitat mai?
Pitjor pitjor.. ara mateix no en recordo cap, tots tenen els seus sentiments.

i per acabar, 11 blogs que escolleixo:
(segurament no hi arribaré, no en tinc tants de coneguts però el que importa és la intenció no? )

http://aromafiguera.blogspot.com.es/

http://byjuanin.blogspot.com.es/

http://dedoctor.blogspot.com.es/

http://espardenyada.blogspot.com.es/

http://maneladecanporrons.blogspot.com.es/

http://nilillo.blogspot.com.es/

http://terrisseixols.blogspot.com.es/

http://tremprunners.blogspot.com.es/

I bé, això és tot. Ara si més no sabeu una miqueta més de la meva vida. A tots aquells els quals us he nombrat no esteu obligats ni molt menys a que feu el mateix ni espero a que respongueu les preguntes. Simplement era per a poder fer difusió d’aquells blogs que potser no tenen tanta afluencia, o que per una cosa o una altra estan a la meva llista i m’agradaria que d’altra gent els conegues.
No passa res si no ho feu, no em sentarà malament ni molt menys!

 
 

Anuncios

Roc del Neret emboirat!!

Avui tocava fer alguna cosa.. Després d’anul·lar la pujada a galliner d’ahir i fer uns plans més lights amb la xiQui, avui m’havia proposat pujar a les antenes.
El despertador a sonat als 7.30, a dures penes s’hi veia i tot estava envoltat de boira. He decidit deixar passar una mica prò… les 8, les 8.30, casi les 9… i no marxava la manta blanca!!! Així és que he decidit tirar amunt igualment.
Això era el que hi havia:

 
Amb una revolada he dut a la xiQui a ca’ la iaia (volia passar el mati amb ella) i en un no res, estava cama amunt, cama avall. Aviat m’he començat a treure capes, la veritat és que si que hi havia boira prò no feia gens de fred. El camí ha sigut molt amè, massa!! Amb tanta boira no tenia res més a mirar i la veritat és que era una mica monòton.

Com podeu veure ni les ulleres normals podia portar!! Només de respirar em pujava el “bao” i no hi veia 3 en un pijo… així és que com que el problema el tinc de lluny les duia al cap, com a molt no divisaria un jabalí! jejejeje
Aviat he arribat a la última antena solitaria abans de començar la última pujada. Ja podia respirar una mica millor, estava a punt d’arribar! I és que la veritaat avui es feia pesat. Sense vistes ni pardalets que sentir era mooooolt aborrit.
De tant en tant anava trobant les fites de pedres, això almenys m’animava a saber que anava bé. En un moment donat el sol s’ha deixat veure!! Però ben poc a durat, tot i que lo suficient com fer una foto a la meva “gran” amiga, l’aranya!!
Aviat he acabat d’arribar a dalt. Després d’una horeta i poquet havia fet la primera part!
 

Així és que ara tocava la baixada. Volia fer-la per pista, prò he pensat que donaria més volta així que a tornar a fer la cabreta entre arbres pins i esquirolets!! Sisisisiis, a la tornada se m’he n’ha crusat un, tot i que massa ràpid per a poder-lo fotografiar. 🙂
I bé, això és fins avui, una 2a pujada al roc del neret i ben satisfeta!
Non Stop*
 


Cursa del Caragol a Linyola


<!–[if !mso]>st1\:*{behavior:url(#ieooui) } <![endif]–>Avui tocava estrenar l’equipament de TrempRunners i quina millor manera que fent la cursa-marxa del caragol a Linyola?? I així ho hem fet!

A la vegada avui era el dia que coneixiem a la Carla, el Nil i el Toni. Unes fieres!!!
Als 6.30 del demati a casa nostra ja tocava diana, ja feia rato que m’havia llevat i prepara’t tot, així que d’una revolada la peque s’ha vestit i ens hem enfilat al cotxe.
<!–[if !mso]>st1\:*{behavior:url(#ieooui) } <![endif]–>
Xino xano em anat baixant, la foscor ens ha deixat i a començat a sortir el sol. Haviem quedat amb la Silvia i la trup al faro per arribar junts a Linyola, i als 8.15 com un clau alli estaven. Després de 2 minuts de presentacions em gafat carretera i en 10 minuts em sigut aparcats a Linyola.
Em nat a recollir les pulseres-dorsals i … haviem de fer temps! Erem tant puntuals que encara ens quedava gairebé ¾ d’hora per a començar. El Toni, molt ingeniós ell, s’ha endut els nens en una zona més apartada i han començat a fer estiraments. I quina patxoca que feien!!

  

<!–[if !mso]>st1\:*{behavior:url(#ieooui) } <![endif]–>
Després de cuatre fotos i despedir-nos de la Silvia (no estava recuperada del tot i no podia fer el “tonto”) em començat a esperar la sortida. 

Dentre la multitud ens ha aparegut el Xavi Torrecillas i els Vikings!! Alli estaven, com sempre diuen justos però a temps! Avui portaven un acompanyant especial, la Ingrid!!

  

I al cap de res han donat la trompeta de sortida! Els 3 han arrancat a corre ben espitosos i a mi i el Toni ens ha tocat posar-nos a corre darrere seu per a poder-los seguir. 

<!–[if !mso]>st1\:*{behavior:url(#ieooui) } <![endif]–>
La Carla deseguida ha liderat la “cua” i el Toni no es quedava curt!!! Allò era un veritable duel entre germans!! Mentre el pare treient la llengua intentava atrapar-los :p
La Itziar aviat a baixat el ritme. Prò cap problema!! Ella no està acostumada a fer-ho corrent i venia d’un bon costipat de la setmana anterior. Així és que amb les defenses baixes no calia jugar-se-la. Li he dit al Toni que n’és tirant amb els seus i naltres ja fariem cap!
Em començat a enfilar-nos pel cami, per fi haviem deixat la carretera!! I un bon començament passant entre vaques!

  

La veritat és que el tragecte era molt planet i molt amè. Això donava per a poder portar un bon ritme dintre de les possibilitats que se’ns presentaven! Uns bons paisatges de panís ens acompanyaven!

Mes o menys deviem portar mitja hora caminant i passant a mig camí quan els primers corredors han començat a arribar!

  


Primer només n’hi havia dos o tres i que no coneixiem de res, però una mica més enllà ja es divisava una gran massa. Em començat a prepara la camara i les coses amb la xica per estar llestes i aviat han començat a passar les nostres cares conegudes!
Primer el Xavi Torrecillas al seu ritme i portant-ho molt bé!

  

El seguia el Gilbert, tot i que amb el “sant pau” que portava a darrera es veia tant petit… (amb carinyo, ho saps! 🙂 ) però treient tota la seva voluntat i força portava un molt bon ritme!

  

  Seguidament ens apareixia el Manel. També a bon ritme però el temps suficient com per animar a la peQue (gràcies!!!)
<!–[if !mso]>st1\:*{behavior:url(#ieooui) } <![endif]–>
Que fàcil era distingir-los aquest cop diem amb la xiqui! Avui nem tots grocs per coneixens entre TrempRunners!! I…. entre tanta xerrameca casi se’m passa la Sandra!!!!       Sort n’he tingut que m’ha cridat i em fet peripècies per aconseguir una foto que finalment a quedat estupenda!!! Quin ritme portava!!!

  

<!–[if !mso]>st1\:*{behavior:url(#ieooui) } <![endif]–>
Ja només ens quedava la Sonia , i la veritat és que no ens ha fet esperar pas gaire! Deseguida em divisat la “marea groga” altre cop i ens ha donat prou temps com per immortalitzar el moment! Trotant trotant, anava passant a tothom!!!

  

Entre tanta gent coneguda ens em animat amb la xiqui i em nat tirant a passo ligero per alleugerar el camí. Portavem una horeta caminant i ja no ens podia faltar massa, i poc equivocades anavem perquè ens dos segons em trobat el cartell on ens deia que ens quedava menys de 1km per fer meta!!

  

<!–[if !mso]>st1\:*{behavior:url(#ieooui) } <![endif]–>
Venga xiqui que això ja està!! Menos mal mamà, tinc molta calor –em deia. Ja només ens quedava la gran recta final per fer l’entrada al poble i arribar al final!

  

Aviat em arribat on haviem deixat el cotxe i sense donar-nos compte teniem al Gilbert, la Carla, el Nil, el Toni i la Silvia alli saludant-nos! Haviem arribat a meta!!

<!–[if !mso]>st1\:*{behavior:url(#ieooui) } <![endif]–>


Una bona arribada i un bon temps! En total haviem recorregut 7km amb un 1:15! Tot i que la Carla ens ha deixat amb la boca ben oberta! Quedant amb 2ª posició d’entre tots els caminadors!!! Una fiera!
Després em nat a recollir la gran bossa com a premi que teniem i el bocata que ens esperava. 

De mentre els nens han nat a mirar si ens havia tocat alguna cosa més al sorteig de dorsals que hi havia hagut. No em tingut sort, però deu ni do lo que ens enduiem!!

  

Em fet quatre fotos més entre algun Tremp Runner que anava apareixent per alli i em fet temps fins l’entrega de dorsals.

  

Realment ha sigut una bona experiència que tenim més al sac. No en teniem cap de feta que fos tan plana i curteta com aquesta, per ficar-nos a to estava bé, però com hem trobat a falta els forats i les roques de les de montanya! Estem tant acostumats que lo pla se’ns fa aborrit!! 🙂
Tot i així s’ha de felicitar  a l’organització. Ha estat tot molt ben marcat, tenin la gent adequada als punts critics i sapiguent guiar en tot moment. El gran detall que han tingut amb els caminadors (la bossa és xulisssima) i el gran ambient que s’hi ha respirat!!! Un bona dia em passat!!!

Doncs fins aqui el 3/24 d’avui, tal com diu Gilbert! Espero que hagueu estat entretinguts entre aquesta curta prò intensa crònica!
Salut i Non Stop*

 


 



Turbó Coronat!!!

Si o si, avui era dia de coronar! 
Feia quinze dies que teniem planejada aquesta sortida (des de l’últim dia que vam probar la vall) i teniem molt clar les dos, que avui seria el dia.. avui seria un dia especial.
Ahir a la nit ens vam acabar de mentalitzar i als 6 del mati ja engegavem cotxe. Tinc son mamà!! – em deia mig adormida encara… però ella rai que als 5 min ja dormia al cotxe!! Tampoc se m’ha fet tan llarga l’hora i mitja i entre musica i buscant la sortida del sol ens han donat les 7.30!

Just acabava d’aparcar el cotxe a la Font de la Muria, però hi havia una ventisca que començava a marcar que el dia seria dur… com que no volia arriesgar-me i feia fred, e decidit esperar-me als 8. Just a sigut sortir el sol i canviar deseguida el temps.
Al primer moment si que em sortit tapades per si decas, però aviat les tèrmiques i les jaquetes han fet nosa… Hem nat fent pujada amunt per la pista fins arribar a Selvaplana, alli em fet la primera parada per a què esmorzés la peque i agafés forces, tenia la sensació que seria un dia dur, no portavem gairebé ni mitja hora i no hi havia manera de que tirés! El que m’espera pensava…
Poc a poc s’ha degut anar mentalitzant que és lo que tocava, i que lo que venia era tota la pujada del barranc fins a sortir a la vall de les ferradures…. xino xano ens hem anat animant i després d’algun crit, rondinar i mala cara… em posat les coses al lloc i em començat a pujar els 800m de desnivell que ens esperaven amb 3 km per coronar el barranc
 Allò s’animava i poc a poc anava agafant forma, tot i que li ha costat lo seu anava tirant a la seva manera i anava escalant com una professional, mentre navem pujant i la mig enganyava de que ja arribavem començavem a trobar els primers bolets bords (o almenys això m’he pensat jo) i la primera flora que ens deia bon dia!

Després de gairebé 3 hores acabavem de coronar el barranc i  veiem la primera ferradura que ens esperava…

Realment no les tenia totes, si haviem tardat 3 hores pel primer tram que és lo que m’esperava durant el dia?? Tocava coronar dos ferradures, baixar a la vall, passar la part rocosa i l’últim desnivell fins arribar al cim.. Bueno Olga, si no arribem no passa res!! (em nava mentalitzant)
Entre mentalitzacions i tornar a descansar per a fer un kit kat de galetes estrellitas, ens em fet 4 fotos i em decidit continuar.


 La veritat és que n’hem parlat molt abans de continuar, no volia forçar algo que al llarg del dia comportaria una mala experiència. Ha fet un canvi radical i ha dit que no, que haviem pujat a coronar i que costés el que  costés ho fariem juntes! M’ha sorprès si, però no les tenia totes del tot…. 🙂

La que m’ha donat una lliçó a mi aquest cop, a sigut ella!! Amb cosa de UNA hora acabavem de coronar la segona ferradura!! sisis, com podia ser??? on era la nena que només feia que queixar-se??? la veritat és que no ho sé, estava tan sorpresa que només em sortia de la boca increible i felicitar-la pel gran canvi!

primera ferradura

primera ferradura coronada

Segona ferradura
acabant la segona
més que acabada!!!


Com he dit en un tres i no res em sigut a dalt, així és que ara venia una mica de repòs. Se l’havia guanyat! Si que venia una zona amb un tros ben gran de planell, però es mereixia un kit kat. Mentre ella ficava el cul a terra jo anava fent fotos a més cosetes que trobava..

no sé si es veu, però hi ha una àguila

una manda d’isards

Quan ja ha estat reposada a continuar. Ara venia un tros fàcil i després baixada, si que era zona rocosa, però amb el tros que portavem fet allò ja ho tenia molt més que superat!

Xino xano, aviat em acabat la gran baixada amb roca “suelta” i ja podiem començar a divisar el turbó, ja estava més al nostre avast!!! Acabavem d’arribar al coll de la vall abans de començar a ascendir!
el turbo al fons

just al coll
Després de mentalitzar-los que d’aqui poquet ens venia una última pujada dura, em nat fent xino xano. Eren les 13.00 i anavem bé de temps, així que podiem arriesgar el coronar. Juntament amb que el temps també acompanyava bastant. 
Aviat em arribat a la zona clau, que li’n dic jo. Em arribat al lloc del “pal”. Alli ens indicava com tirar cap al valle de san adrian (que és per on fariem la tornada) o las vilas del turbón.
Mamà, i el Turbó???? no està senyalitzat? – em deia –
Buscant, buscant em vist un cartell trencat… però que poc considerada arriba a ser la gent!! Hi havia el cartell del CASTILLO DEL TURBON trencat i fora de lloc…!! Evidentment, el cami estava prou senyalitzat amb les fites com per a trobar-lo, però era indignant trobar una cosa així!
Em descansat una miqueta abans de fer l’última i em fet cuatre fotos per animar-nos entre naltres de que allò: ERA POSSIBLE!!

 Així és que em agafat el caminet rocós que ens hi conduia i amunt que fa pujada entre roca!

caminet rocós

Aviat l’hem acabat de pujar i podiem divisar tot el què portavem acumulat.

de la punta de l’esquerra veniem!!
Aviat s’ha canviat aquell gran prat verd per més roca, però ja sabiem que el final seria així. Haviem entrat en territori turbó i aquella roca rogenca enorme que veiem des de la carretera, només podia dur que més roca. 
Ens ha costat una mica tot s’ha de dir, hi ha hagut moments de la pujada critica, però res que no es pugués superar!

decansant a l’últim tram

Allò ja estava arribant a la seva fi!!! Ja haviem acabat de ascendir i navem planejant i ja podiem començar a divisar gent, mormoll i al fons una pilona!!! Sisissisisis, no era gran cosa que ho simbolitzava però ja estavem arribant al cim!! 
I per fi podiem dir que haviem coronat!! Després de no sé cuantes males cares, rondinar i algun crit… : alli estavem coronant com unes campeones!!
exhausta però enormement contenta

Ho haviem aconseguit i pel que semblava li havia agradat! Per segon cop em deia que estava super contenta i orgullosa d’haver coronat amb mi, la seva mamà!! Casi ploro… jajajaj
Així és que, aprofitant que uns nois s’havien allunyat i no teniem a ningú per alli “purulant”, em deixat la nostra petjada i em fet cuatre fotos del que es podia divisar abans de ficaar-nos a dinar.
no es veu, però al fons hi ha un refugi que és d’on pujaven els nois

firmant

la petjada!
 Quan em acabat i ens em aposentat, després d’empassar-nos i acabar de pair que ja érem a dalt ens em posat a dinar! i com no, un dinar de ministres dins de les possibilitats de pes, tot s’ha de dir! Així és que apart dels bocates tipics que tothom porta en aquestes ocasions, nosaltres com unes reines ens estavem menjant una bona amanida a 2549m d’altitud! 🙂

Després d’un merescut descans i fer el ronso… era hora de la tornada! Tot i que haviem decidit baixar per l’altra banda i podriem avançar una mica, més valia que comencessim a tirar. Eren les 14.30 i els núvols començaven a créixer. No pintava per aigua, però el vent començava a bufar fort i allà dalt encara es notava més! Així que, a carregar motxilles i avall que fa baixada!! El que haviem tardat a fer 2 hores amb una ens ho estavem polint i la veritat és que la baixada era molt més lleugera i les dos teniem ganes d’arribar al cotxe!

d’allà dalt a la dreta baixavem!
 Poc a poc em anat baixant, sobretot anavem vigilant d’anar sempre per les fites de la dreta. Si agafavem les de l’esquerra anavem amb un altre costat sense sortida i no ens interessava. No ha sigut una baixada complicada i realment les vistes i roques increibles que anavem trobant et deixaven amb la boca oberta!

més gran les roques que naltres!
GRAN sol
haviem passat pel mig de les dos roques que estan juntes

quan pujavem al mati anavem coronant aquesta cresta!!

Valle San Adrian, era el que ens esperava
Poc a poc la vall s’ha anat quedant enrera i entre mirar floretes i caminant ja estavem arribant al fons!!

veniem de la cresta de la dreta

ja començo estar cansadaaaaa 🙂
Haviem arribat a la fi de la vall i ara ens esperava un gran planell abans d’agafar una baixada que ens conduia dins del bosc.

punt i final a la vall

al mig el cami que ens portava al bosc

comencem a baixar
La veritat que l’última baixada l’hem fet amb ganes, suposo que també ajudava que ja teniem ganes d’arribar i començavem a divisar territori que ja coneixiem. 
Aviat ens em endinsat dins del bosc i la veritat és que ha sigut divertit! Portava a la peque al cap davant, que com un joc, em buscava les fites per trobar el cami adecuat! S’ho passava pipa i a la vegada no s’adonava que estava caminant més! També eren curiosos els fruits silvestes que podiem arribar a trobar!

fruits silvestres
 Aviat el sender per on ens haviem endinsat dins del bosc, ens ha portat al barranc que de bon demati haviem agafat per pujar amunt

Per uns instants ens em asutat. Altre cop aqui??? Però deseguida em lligat caps. Resulta que per el costat on haviem fet la tornada, que era totalment el que quedava a l’altre costat, al final s’ajuntava per poder donar al mateix lloc. Així que després de 30min d’haver sortit del bosc ens retrobavem amb el cotxe!!! 
Lo primer que hem fet? Sabates fora i dins de la font amb l’aigua ben gelada, quines ganes!!!
Em berenat una mica i cap a caseta que ja és hora!
Desprès d’un total de 9 hores amb uns 16km i un desnivell de 1120m podiem dir que ja era hora de tornar! Finalment haviem passat un gran dia juntes, on una vegada més hem après moltsiim l’una de l’altra. Em pogut gaudir d’una activitat que ens encanta a les dos i ho podem compartir, i que res millor que poder-ho fer amb ella? Realment sóc molt afortunada de tenir una filla que és agraïda per tot, el simple fet d’haver passat un dia juntes per ella era increible i per a mi era inmens!! 
I fins aquí, la crònica d’avui!
Us deixo el track de l’anada i la tornada per si mai el voleu “tastar! 🙂
Salut i Non Stop*

L’anada:

La tornada:





Sóc Finisher, per fiii!! :)

 I fins aquí hem arribat a la final de la primera lliga pallaresa #Correpallars!!

Quan vaig començar semblava que seria impossible, amb la Laia comentavem la jugada de com seria la primera sortida, que aniriem molt ben acompanyades amb la Itziar prò en cap moment ni em vaig plantejar de que aconseguiria tot el que tinc. A la Laia li deia que ni de broma les faria totes, que feia molt que no caminava ni estava en forma per aguantar el ritme que comportava tot allò….bla, bla, bla… i mireu com he acabat: amb totes al sac! 🙂

Vam començar un 30 de juny amb l’espardenyada.

Aquella realment era molt especial per a mi. Era la primera però a la vegada portava la millor companyia de totes: la peQue! sabiem que podria amb allò i més però realment ens va sorpendre la gran resistència que va tenir als últims km.. una primera experiència que teniem juntes que no es podia explicar. Vam passar moments de diversió i tensió però per a res ho cambiem!!
Al cap de practicament 5 hores arribavem a meta amb la GRAN rebuda que ens esperaba, realment per ser la nostra primera les sensacions que vam tenir van ser més que increibles, l’ambient que es vivia alli era indescriptible i la veritat és que ens va agradar. Tant que… als cap d’uns 15 dies feia la inscripció per a la resta, sense saber el que m’esperaba m’hi vaig tirar de cap!
Vam presenciar l’entrega de premis junt amb el gran premi que va rebre la peQue per ser la més jove que la feia sencera, quina ilusió!
La següent cita la tenia el 21 de juliol amb la mega pujada fins les trinxeres de Sant Corneli. Com era evident comptavaamb la companyia de tots els Tremp Runners fent presència i nombrosa corrent, era la primera cursa que feia com a TR i havia de començar a “marcar territori”, així és que com que ja portavem entrenat el repte vam tirar gas i amunt, amb un rècor de millorar el meu temps! Amb 1h 50min ja hi era! increïble el que es tornava a viure allí! La pujada havia sigut complicada però tots erem alla dalt, tots fent acte de presència, així és que… aquella era la meva i no la podia deixar escapar, havia d’inmortalitzar el moment i va ser el moment de fer periodista… 🙂
Poc a poc anavem omplint el sac! Ja en portavem dos i el dia 28 de juliol se’ns presentava una de les més dures.
La majestuosa Vertical Cabanera! Aquella s’em feia costa amunt no sabia si podria.. aquell cop estava punxant així és que em vaig  quedar enrera amb la Joana i Mano a mano vam na fent per arribar a dalt. Per ser la meva primera vertical, estava contenta d’haber pogut arribar fins la cabana del pastor, tot i que m’hagués agradat arribar al cim, no ens em d’enganyar!!! prò això rai! a la setmana següent la coronova amb la peQue 🙂
Va ser una experiència més dura però no la qual em va fer tirar enrera, sino que em va donar més força per continuar lluitant!
Durant les setmanes següents ens vam anar entrenant entre alguna sortida i alguna altra cursa fora de lliga que em van fer més forta i el dia 11 d’agost va arribar!
La Cuca ja estava aqui, els frontals estavem apunt i les ganes per fer-ne una nocturna eren boges! Vam fer un bon començament. Tot i què la pujada fins Santa Engràcia va ser dura, la calor apretava massa i els kilometres ens esperaven,,, res ens va aturar! Vam nar fent xino xano i vam acabar! Ens va costar, sobretot el últims km però va valer la pena!
Va ser una de les més caluroses però al acabar tenia la mateixa sensació com a cada una de elles, que jo podia amb allò i més i em feia tirar! 
Ja estavem arribant al final, tan sols ens en quedava una, la “majestuosa” però segurament podria amb ella i molt més!!

Així és que… el dia 16 de setembre havia arribat! la popular Rialp matxicots m’esperava!

És una cursa recient i encara sembla que porti l’adrenalina a sobre per haver-la acabat, realment vaig començar no massa bé, plantejant-me si deixar-ho estar… però poc a poc vaig anar ficant seny i cap, i vaig veure que si podia. Em quedava molt per davant amb 17km i un desnivell de 1200 però segur que amb paciència podria! i la veritat és que em vaig sorpendre! Després de les dificultats que vaig poder tenir, vaig disfrutar de la natura i la ruta com ningú! Apegada amb la reflex al coll immortalitzava cada moment especial! Realment havia valgut la pena i al cap de 4h30min feiem la gran entrada amb la Joana!! Tot i que esgotades després de l’última esprintada però va valer la pena! Allí teniem a la Raquel, el Marc, la Laia, la Laura… tots estaven allí i només per a nosaltres, quina sensació tan inmensa!!!! increïble!!! Tal com m’esperava la Reichel no m’havia fallat i estava alli només per a mi, quina gran sensació i quina gran emoció!
Tot i que quan entravem al castell de Rialp ja sentiem l’entrega de premis va ser igualment una gran entrada. Finalment era Finisher!! M’ho havia guanyat a pols i havia suat la cansalada però la recompensa de tot el que he aconseguit fins al dia d’avui ningú me la treu! El arribar i trobar el Robert que em donava una part de la gran recompensa era inmens, era increible i sobretot em sentia realitzada, m’havia servit d’alguna cosa tot l’esforç!! Sentir-me més gran i més forta!!
Ja estava allí i ja la teniem al sac! Tots haviem aconseguit allò que ens haviem proposat. Tots i cada un de vosaltres #TrempRunners, s’hi ha deixat la pell i és per això que no és menys nombrar-vos com a un gran equip! Entre tots hem aconseguit ser l’equip més nombrós en participació i això ningú ens ho treu! Només em queda donar-vos les gràcies per tot el que heu fet: el gran esforç i sacrificis que heu arribat a fer per estar on som, per la vostra companyia en cada una de les curses i pels ànims constants que transmitiu en cada moment! No deixeu de ser vosaltres mateixos per continuar tenint la força absoluta!!

I per últim, però no menys important agraïr a la GRAN organització del #Correpallars!! Sense ells, sense aquesta iniciativa res hagués sigut possible! Sé que han sigut moltes hores de feina desinteressadament, molts mal de caps i hores i hores sense dormir prò…. segur que per ells és igual de grat que per a nosaltres, perquè ho viuen com cada un de nosaltres.

Tot això és el que he aconseguit després de 3 mesos en aquest món, una experiència increible que ara sé del cert que no deixaré per a res del món. Han sigut experiències úniques que com bé he dit m’han fet sentir única i viva, i m’han ajudat a posar-me més reptes junt amb la peQue. Cada una de les curses que he fet apart de la Lliga juntament amb ella ens ha fet créixer com a mare i filla, ens ha fet coneixer molt millor l’una a l’altra i sobretot ens ha fet lluitar juntes per a fer-nos més fortes.
Així és que mil gràcies a cada un de vosaltres que ha estat al meu costat en algun moment donat, sense deixar-me els que sempre he tingut al meu costat, els de casa meva (Sisco, mare, germans…) i els que m’envolten el dia a dia constant, i que m’animen per no deixar res tirat!
Mil gràcies a tots!!
Non Stop*




La última del correpallars: Popular Rialp Matxicots


I avui era el meu dia, avui tocava donar-ho tot a la Popular de Matxicots, era la última del correpallars!!
Semblava que era ahir que feia la primera inscripció i deia que no les faria pas totes i mireu com he acabat! Intentant deixar el llistó ben alt dels Tremp Runners, així que avui tocava donar-ho TOT!
Eren les 7 del demati, mal dormida i neguitosa he anat a fer 4 cosetes abans de recollir a la Laia i la Joana. Nem a repostar el cotxe, controlar que no falti res a la motxilla… i ara què faig?? Eren les 7 i poc i fins a mitja no haviem quedat! Bé, ja no torno a casa, segur que algú hi haurà pel llac negre. Per allí hi havia el Ramon, la Gemma i el Güell. Em fet petar la xerrada un ratet de la batalleta que ens esperava avui  i amb un no res ja era l’hora de marxar.
Hem gafat els cotxes  i amunt que a Rialp faltava gent. Em arribat en un no res i ja em començat a trobar quatre dels TR que feia una mica que havien arribat. Em recollit dorsals, em fet cua pels xips… i quina millor forma de fer temps que deixar petjada per Rialp??

Aviat ens han cridat per passar control de material i xip, tot i que ja portaven una mitja hora de retard. Realment l’hem notat a l’hora d’arribada, el sol picava mooooooolt!! Massa!!! I res, han donat el tret de sortida i em començat a enfilar. La Laia nava pel capdavant i xino xano em nat fent.

  

Aviat l’hem perdut de vista, de fet portava millor ritme que jo i li he dit que anés tirant, que anés fent. Jo i la Joana em nat fent mano a mano al nostre passito, fent les nostres parades per fer fotos ben divertides i encantadores.
Aviat em acavat la primera baixada i ens em trobat el primer pont que crusava el riu, pel que anireu descobrint es podria dir que és la ruta dels ponts!! Començaven a passar el primers dels nostres. Que si el Diego, el Ramon,Gemma & Güell, la Laia…. i naltres des de dalt mirant com anaven fent…. potser que anem tirant no Juanin??

  


Alli ens esperava la primera pujada, començava  ben animada però renoi com costava allò!! Tot i que era dureta no ens ha costat gaire arribar dalt, tot i que jo treien la llengua. Després de 2,5km podiem  veure que el primer poble per on haviem de passar, començava a treure les primeres cases (no fico el nom perquè relament no el recordo però tranquils que per l’arribada tinc el gran cartell fotografiat :p)

Ens em anat animant perquè venia una baixada per a poder descarrgar les cames i anar amb un ritme una mica més apretadet, tot i que aviat em sigut a baix. Alli ens esperava el 1er abituallament, amb un bombers ben campexanos que ens tenien l’aigua preparada i ens recordaven que ens quedava una altra pujada!!

  

Així és que després de reagafar aire i  la Juanin “dopar-se” per no reenganxar les angines, em continuat costa amunt. Amunt, amunt i amunt! Allò no s’acabava mai pensava jo! Quin fart de pujar pedres i camins però com l’anterior aviat em estat. Alli ens esperava una gran baixadeta per retrobar-nos un altre pontet. I és que la veritat mirant enrera, deu ni do el que portavem de pujades i baixades!!!

  

Després de fer fotos al pont en venia la següent a l’altre pont! Allò era un no parar, però les vistes valien la pena. M’he avançat una miqueta per a poder agafar millor l’efecte de l’aigua i poder continuar amb el ritme que portavem.

  

Ja podiem divisar de més a prop el poble de Caregue (per fi em surt el nom) i ja no ens quedava tant!

I dit i fet, alli em estat!!! Alli ens esperava el 2n abituallament amb un munt de liquid. La veritat que ho tenien molt ben montat i podia faltar de res. Em trobat un abituallament ben “campexano” que al demar-los una foto ens han fet ficar amb ells!

Després de fer petar la xerrada, fer un “beuret” i comentar la jugada em decidit continuar. Ens venia baixa altre cop passant pel cimintiri de Caregue i tot ple de pedra suelta, però ha sigut ben divertit.

  


Al cap de res, he sentit que algú cridava: venga Olga!! Aui cridava el meu nom per aquells mons perduts??? Era el Txema!! Juntament amb el Xavi estaven a la part critica, per si havien d’ajudar amb algú a baixar. Els hi he demanat que m’aguantessin la càmera i la cabreta de la Olga a saltar, que bé que m’ho he passat!!!!jajajajaja
Al acabar la gran baixada ens quedava un bon trosset d’asfalt, tot i que els paisatges acompanyaven molt i et feien oblidar que anaves per asfalt (a mi em mata)

                i al cap d’una mica em fet la GRAN entrada a Escas. Alli teniem el 3er abituallament i un gran esmorzar!!!

Alli ens tornavem a trobar al Txema, el Xavi… xerravem de com ho portavem i la veritat que anavem bastant bé. Em menjat una miqueta, em picat xocolata i golosines i a continuar altre cop, ja estavem a mig cami i allò ja no es podia deixar estar! De tantes vegades que me girat… alguna vegada n’havia de treure algo bo no?? I efectivament, alli m’he trobat la gran senyora muntanya: EL MONTSENY DE PALLARS. Es podia veure perfectament per on havien passat els que feien ruta ahir i deu ni do quina matada!!

Al cap de res, he hagut de deixar de mirar enrera i mirar millor endavant. Ens tocava la última pujada abans d’arribar a Surb, i vaya tela amb la pujada!! Que si roca, roca i més roca!! Juanin que això no s’acava maiiiiiiiiiii –li deia tipa de tanta roca, realment un trenca-cames en molt bones condicions! 🙂

  


Per sort, no ha durat molt més i aviat em arribat a l’últim poste de la llum i…. miraaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa, ja veig Rialp!!!!! No m’ho creia, després de tanta volta començava a divisar el final (tot i que encara ens faltava)

Al veure Rialp, em tingut forces suficients com per baixar l’última baixada fins a Surb com un “relampago” alli hi havia 2 ambulancieros per si necessitavem res. Aviat em deixat Surb de banda i em anat tirant.

  

Fins a Rodés, que era el pròxim poble que haviem d’agafar quedava una miqueta i com que la Olga tenia molta calor…. em trobat un camp amb asperssors i no m’hi he pogut estar, m’hi he tirat de cap! Així és que la Juanin, m’agafat ben desprevinguda per fer-me unes fotos ben divertides!

  

Així és que després de fer el “capullet” em reenganxat i aviat em sigut a Rodés, tot i que amb una gran companyia de sa majestat l’ÀGUILA

  

I allí teniem l’últim abituallament i que fresquet!!!! Tenien tota la beguda dins la font de poble i realment estava de fabula! Tant que hi he posat el cap sota l’aixeta per anar més fresca

  

Després de reposar, xerrar i mullar-nos.. ens tocava l’última baixada fins al castell de Rialp. Em dit amb la Juanin de fer l’últim esprintada i baixar corrent, fins que la Olga aguantés! (realment, la última del correpallars ho haviem de donar tot igual que havien fet el dia anterior els altres) i així ho hem fet, m’he sorprès i tot però l’esquena m’ha aguantat de fabula i aviat em sigut al castell!

i…. pam! Després de les nostres 4:30 i 1200m de desnivell entravem a meta! Alli sentia la raquel animant-me, la Laia i la seva mare dient-nos que ja estava, el Marc preparant la càmera…. Realment ha sigut una GRAN entrada, on com no esperava menys hi tenia els meus esperant-me!!

Estava super contenta de poder-la haver acabat i fer un temps que per a mi era més que increïble!!! Realment ho hem donat tot amb la Juanin, i he d’agrair la gran paciència que ha tingut amb mi!
Després de besitos, abraçades i demés em nat a ala duxa, que encara quedava la GRAN entrega de premis i el dinar en group!!! I com era d’esperar els Tremp Runners han marcat història! Primer per a tenir premi per ser l’equip més nombrós juntament amb el CEPS de Pobla de Segur, i després pels dos podis que han clavat la Laia i Raquel cada una en la seva categoria!!!!! Felicitats campiones!!! Heu suat i us ho heu guanyat!!!!!

Després de dinar em nat a fer un cafe on em petat la xerrada una bona estona i ens ho hem passat d’allò més bé, on un Tremp Runner únic m’ha demanat exclusivitat en foto:
Apale Gilbert, ja tens aquí la GRAN foto que em fet!

I bé fins aqui la meva experiència d’avui i de la fi del correpallars. Han sigut uns mesos molt intensos i plens d’històries, però ara més que mai puc dir que hem de continuar!! Això no ha de parar!!!
Agrair a tots aquells que han estat amb mi, que s’han esperat, que m’han acompanyat i que m’han vingut a esperar a la gran meta!! mil gràcies a tots!
Apale, ja no us fumo més el rotllo, Salut i Non Stop*

  





L’arribada de la Marató Rialp Matxicots


Avui era un dia diferent, tot i que a mi no em tocava ahir a la nit ja portava uns nervis impresionants. Arribaré a temps, el podré veure arribar??? Em preguntava a mi mateixa,i és que em tocava un bon tute, prò a la vegada em feia moltissima il·lusió poder estar allí per quan fessin la GRAN entrada…

Als 8 del mati ja em tocaba el despertador i als 9 agafa cotxe i manta i cap a Lleida. M’esperava un dia llarg però segur que valia la pena. He fet una gran visita a la ofi, allí he fet un cafelet amb la Raquel i la Belén i després a gastar!! Que si òptica, que si decathlon, visita a les nenes de Balaguer, saludar amb 5 minutets a la peque… i ep!!!! Que son les 13.00 i he de començar a colar!!! La Olga ha posat el turbo i rrrraaaaam cap a Tremp! A la 13.30 recollia a la Laia i ens enfilaven carretera dirección Rialp. No saviem res del cert, però ens haviem d’arriesgar, els volia veure arribar! En un tres i no res hi hem sigut i allí ja teniem els primers arribats, havien sigut més ràpids que jo i ja feia una mica que esperaven.
 Allí trobavem al Xavi Torrecillas, Toni Serrano, Xavi Llohan i Albert Felip! El Gilbert ja se m’havia esfumat i no l’he pogut enxampar!

 

Em estat una bona estona amb ells, parlant de la batalleta d’on venien. Poc a poc s’han nat disperssant i al cap d’una llarga estona han nat arribant més dels Tremp Runners, quina il·lusió!
L’Oscar:
L’Antonio:
i al cap d’una estoneta més han arribat els Marcs!!

Era increible poder viure aquell ambient, poder veure com els teus estaven arribant i semblava com si fes 5 minuts que estessin caminant, increible!!!! 
Al cap de 10 hores i algo més del total de la cursa arribava el 1er de la extrem, una màquina!
i poc a poc han anat arribant més coneguts!
L’Ale i la seva troup:

i la Raquel??? m’anava preguntant. Estarà bé. li haurà anat bé??? i mentre esperava sentada al terra de la cera i fent-me les meves preguntes apareixia una troup de gent. Veia una samarreta vermella de lluny però no podia divisar bé si ho era o no, però…….. siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!! Alli la tenia, la meva nena ja treia el cap!!! Per fi podia cridar el seu nom i acavar de donar ànims per fe la GRAN entrada, quina il·lusió!!!

Ara ja eren les 5 de la tarda practicament i algú encara faltava per arribar com el Alvaro, però estava de peu des de les 8 del dematí, sense dinar i ja estava cansada, així que jo ja em retirava, ja era hora!
Espero que a ningú li hagi sabut greu si no l’he agafat a la foto, o si la foto no l’he agafat del millor angle, però a vegades m’agafaveu desprevinguda i sense preparar 🙂
Com que del Gilbert no tenia cap foto li he “mangat” a la Sandri, i quina millor que una amb la seva nena??
Doncs apale, per avui és curteta, però és tot el que tinc!
Avui heu sigut vosaltres els que han fet la gran feina ben feta, així és que ara, em toca preparar-me per demà, demà sóc jo la que li toca el tute i esperar tenir algú a la meta per animar-me 🙂
Només em queda donar les MIL gràcies al Mingo per deixar-me la samarreta dels Tremp Runers a falta de no haver-me arribat. Així és que, a intentar deixar el llistó ben alt!!!
 Salut i Non Stop